Quin dia cau la Setmana Santa d’enguany? Algú ho sap? Si mireu el calendari sabreu que aquest 2018 cau en 25 de març (miro el diumenge de rams, què és quan comença), mentre que l’any passat va caure en 9 d’abril. Per què és així? Com és que canvia cada any i qui dimonis decideix que això sigui així? Això que una festivitat balli en el calendari no és seriós, oi? Doncs potser no, però fa uns quants anys això era el més normal del món. I per què hi ha alguns mesos que tenen 30 dies i d’altres que en tenen 31? I febrer, per què en té 28? Quina bogeria és aquesta!?!?

Avui parlarem del calendari, o millor dit: dels calendaris, que n’hi ha molts.

Quan parlem del calendari sembla que parlem d’una cosa fixa i immutable, però gairebé segur que heu sentit a parlar que els xinesos celebren l’any nou a principis de febrer, que els jueus estan a l’any 5778 o que els musulmans estan a l’any 1435. Això ja ens deixa entreveure que de calendaris no n’hi ha un, n’hi ha molts, tot i que arreu del món s’ha acabat agafant com a referència el calendari gregorià, que és el calendari que fem servir aquí, a casa nostra. La pregunta és: per què les cultures d’arreu del món han acabat acceptant el calendari gregorià? Doncs per dos motius bàsics, un és polític: que occident ha imposat la seva visió del món des dels inicis de la revolució industrial. L’altre és tècnic: el calendari gregorià és gairebé perfecte i per això l’ha acabat adoptant la gran majoria de societats del món.

L’any nou xinès és una superfarra que ho peta.

Però d’on surten els calendaris? I per què són com són? Anem a veure.

Les civilitzacions antigues ja necessitaven una eina que els permetés calcular el pas del temps (exceptuant les societats atemporals), per a fer-ho normalment es basaven en els cicles lunars, és a dir, en el temps que triga la lluna a fer una volta sencera al voltant de la Terra. Això són 28 dies, ja ho sabeu. Abans de l’aparició dels primers calendaris solars l’única cosa que es podia calcular era el moment del cicle lunar en el que et trobaves. Aquest és, probablement, el motiu pel qual la setmana té 7 dies (28 és múltiple de 7), perquè aquells qui van escriure l’antic testament es basaven el alguna mena de calendari lunar. I per què dic probablement? Doncs perquè l’elecció de que la setmana tingui 7 dies és absolutament aleatòria i basada en els escrits de l’antic testament segons els quals Déu va crear la Terra en sis dies i el setè va descansar. En homenatge a Déunostrusenyor es va decidir dividir els cicles en grups de 7. És a dir, cada mes de 28 dies es dividia en 4 grups de 7 dies(o setmanes). D’acord, i per què no? De fet qualsevol múltiple de 28 hagués fet el fet.

En qualsevol cas, els primer calendaris apareixen, com no, a la terra a on es va inventar l’escriptura: a Mesopotàmia fa uns 5000 anys. Van ser els sumeris els creadors dels primers calendaris, tot i que van ser els babilònics els que el van sistematitzar i popularitzar.  Aquests calendaris primigenis eren òbviament lunars, tot i que els mesopotamis van ser capaços d’arrodonir els períodes lunars a 30 dies, ja que això els hi quadrava molt millor amb els seu sistema de càlcul hexagesimal (això és un sistema de càlcul de base 6 què és molt més divisible que el sistema decimal, de base 10, el que fem servir nosaltres). De manera que el babilonis consideraven anys de 12 mesos de 30 dies, el que feia un total de 360 dies, 5 dies i quart menys del que tocaria. Això, com us podeu imaginar, a llarg termini, generava problemes a l’hora de triar les dates per a plantar i recollir les collites, de manera que els babilonis ho van solucionar afegint un mes intermedi ens determinats cicles. És a dir, cada 6 anys tenien un any de 13 mesos en comptes de 12, i es quedaven tant amples. Estrany, oi? Doncs no tant, l’actual calendari xinès també és lunisolar (combina els moviments de la lluna i del Sol) i per tant fa quelcom semblant, afegint un mes extra cada 3 anys per tal de compensar aquells dies de “retard” que van acumulant.

Això és una reproducció del calendari de Gezer, que data del s.X a.C, l’època del rey Salomó

No va ser fins al principi del tercer mil·lenni abans de Crist que els egipcis van crear un calendari solar de 365 dies. Això no vol dir que fos l’únic calendari que feien servir, ja que disposaven d’un calendari lunar per a usos comuns i el calendari solar el feien servir els sacerdots per a calcular les crescudes del Nil, fet importantíssim per a la seva agricultura i per a la seva religió. Ja sé que això pot semblar bastant complicat, però la realitat és que, dia d’avui, moltes societat segueixen fent servir dos calendaris a l’hora, el gregorià, i el seu propi. Així que tampoc és tant estrany.

Els grecs d’alguna manera van heretar els calendaris babilònics, però els van adaptar als seus criteris. En qualsevol cas parlar dels calendaris grecs voldria molta teca, ja que en tenien un per a cada regió. Si ens fixem en el calendari àtic, el que estava vigent a l’antiga Atenes, era un calendari lunisolar de mesos d’entre 29 i 30 dies que també corregien intercalant mesos cada dos i vuit anys… una cosa bastant complexa, la veritat. Tant que van haver d’inventar un ordinador per a poder dur el compte del dia en què es trobaven. Amb tot, sabem que els grecs ja contemplaven els cicles solars amb exactitud gràcies als estudis d’Eratóstenes de Cirene, que va ser capaç de determinar el radi de la Terra amb gran precisió comparant l’ombra projectada durant el solstici d’estiu dins un pou d’Alexandria i d’un pou de Siena. Si contemplava l’existència dels solsticis havia de contemplar d’alguna manera els cicles solars, per la qual cosa podem deduir que alguns dels calendaris grecs també eren solars. El que deia, vaja, que parlar de calendaris grecs, així en general, és molt agosarat.

Els romans tenien el seu propi calendari, el calendari romà, però va patir certes reformes que va introduir en Juli Cèsar l’any 46 a.C, per la qual cosa va passar a dir-se calendari julià. El calendari romà original era lunar, i calia anar afegint mesos de forma periòdica. Era un calendari molt variable, i a més els ajustos els acostumaven a fer de forma barroera els polítics de torn per allargar els seus mandats, de manera que podia acabar passant que et caigués el solstici d’estiu a mitjans de febrer. Això representava un greu problema sobretot pel que fa als productors agrícoles, a qui feien parar bojos i imagino que devien “passar” absolutament del calendari oficial (devien tenir el seu propi calendari del pagès, com ara). És per aquest motiu que Juli Cèsar, un gran estadista, va decidir realitzar-hi uns canvis tecnocràtics aprofitant que era el dictador de Roma en aquell moment i que era intocable (o això es creia ell). Recolzant-se en l’astrònom Sosígenes d’Alexandria va proposar uns canvis en el calendari romà basant-se en alguns intents de modificació de l’antic calendari egipci.

La idea inicial era disposar de 12 mesos, 6 de 30 dies i 6 de 31. La qüestió està en que això sumen 366 dies, de manera que van anar a buscar el mes de febrer i li van llevar un dia dels 30 que tenia. Semblaria més lògic que haguessin pres un dia a un dels mesos que ja en tenien 31, però per algun motiu que desconec van decidir que el damnificat seria febrer… això et passa quan ets un mes sense gaire carisma, suposo. D’altra banda, si us hi fixeu, el més de setembre hauria de ser, tal i com indica el seu nom, el setè més, però en canvi és el novè, i aquestes dues posicions de desfasament és mantenen fins al desembre, què és el mes dotze quan hauria de ser el desè. Per què és així? Doncs perquè per als romans l’any començava al març, així de simple. Efectivament, tot i seguir un criteri més o menys qüestionable, això són criteris tècnics, però alguns dels ajustament posteriors que va patir el calendari julià van ser absolutament polítiques.

L’any 44 a.C. per iniciativa de Marc Antoni, el mes de naixement de Juli Cesar (quintilis, de 31 dies) va agafar el propi nom de Juli i va passar a dir-se juliol. Però la cosa no acaba aquí perquè 20 anys després, el senat romà va proposar canviar el mes de sextilis (que tenia 30 dies) pel nom de l’emperador Octavi August, passant-se a dir agost. I no ho van fer per fer-li la pilota ni res, eh, era perquè se l’estimaven molt, tant que van decidir que agost no podia tenir menys dies que juliol, així que van anar a buscar el mes de febrer, que ja sabien que no es queixa ni protesta quan li prenen els dies, i li van llevar un altre dia per tal d’afegir-l’hi al mes d’agost. Així és com el mes de febrer va quedar mutilat fins als nostres dies. Afortunadament quan van proposar a l’emperador Tiberi de posar-li el seu nom al mes de setembre va veure que això anava pel pedregar i va decidir declinar la proposta.

Són bojos aquests romans…

El calendari julià, a més, ja comptava amb que el cicle solar era de 365,25 dies, de manera que van incloure els anys de traspàs (bisiestos) per a no descomptar-se. Aquest calendari era molt útil i va funcionar a gran part d’Europa (del que havia sigut l’imperi romà, vaja) durant més de 1600 anys. Però el calendari julià tenia un error de base que d’entrada semblava insignificant, però que amb els anys es va convertir en un gran problema. Resulta que el cicle solar no té 365,25 dies, sinó que en realitat són 365,242189, el que ve a representar una petita diferència de poc més d’once minuts. Això vol dir que el calendari julià s’endarreria 11 minuts i escaig cada any. Sembla poca cosa, però a termes pràctics això es tradueix en una pèrdua d’un dia sencer cada 131 anys, i ja us he dit que aquest calendari va funcionar durant uns 1600 anys… això ens porta a la reforma que va instaurar el Papa Gregori XIII (con la iglesia hemos topado) que en un gran exercici de responsabilitat, i sobretot de modèstia, va promulgar a través de la butlla Inter Gravissimas el calendari que duria el seu nom, el calendari gregorià.

El calendari gregorià bàsicament es dedica a corregir aquests 11 minuts de més a través d’unes complicades excepcions en els anys de traspàs amb les que no us vull avorrir, però el cas és que ho aconsegueix. Però és clar, faltava tornar a ajustar el calendari per corregir tots els dies de retard que duia el calendari. Com es va fer? D’una forma elegant i subtil, com acostuma a fer l’església: bàsicament l’endemà del dijous 4 d’octubre de 1582 (del calendari julià) en comptes de ser divendres 5 va ser divendres 15 d’octubre de 1582 (del calendari gregorià). I punto. Es van passar per la pedra els deu dies que els hi faltaven. Ja sabeu que en aquella època no s’estaven d’orgues.

El Papa Gregori va agafar el Delorean i es va desplaçar exactament 10 dies al futur. Si és que està tot inventat…

Com a curiositat cal dir que l’adaptació del calendari gregorià no es va fer a tot arreu al mateix temps, hi va haver algunes zones que van mostrar menys entusiasme a adoptar el nou sistema. Per exemple,la revolució russa, el famós octubre vermell, va ser en realitat al novembre, perquè els russos no van adoptar el calendari gregorià fins a l’època soviètica. Fins a aquell moment funcionaven amb el calendari julià. Si mai aneu a Sant Petersburg veureu que les plaques commemoratives daten del 7 de novembre de 1917 (data gregoriana), tot i que en data juliana això va passar el 25 d’octubre.

Des del meu punt de vista d’home blanc occidental he obviat l’ús d’altres calendaris, i volia fer-vos menció especial del calendari Asteca i del Maya, que eren calendaris solars amb una grandíssima precisió (sobretot el Maya), tot i que ells també feien servir un calendari solar per a unes qüestions concretes (administratives i litúrgiques) i un altre calendari lunar per a altres qüestions (bàsicament agrícoles), i que datava de més de 3000 anys abans de Crist. Bàsicament es tractava d’una roca circular a on hi tenien tot tipus d’anotacions.

Els calendaris maies eren bastant molons, però no me’ls imagino penjats a la nevera.

I què passa amb la Setmana Santa, eh? Ja sé que em deveu estar maleint els ossos perquè després de la xapa que us he fotut no us he respost la pregunta amb la que obria l’entrada. Doncs en realitat si que us l’he respost, però de forma intrínseca. La setmana santa cristiana està basada, per motius litúrgics i polítics (bàsicament per desacords entre els calendaris que feien servir l’església romana i l’alexandrina), en el calendari lunar, i és per això que va ballant d’any en any. La Pasqua de Resurrecció és el diumenge immediatament posterior a la primera Lluna plena després de l’equinocci de març, i això vol dir que sempre es trobarà entre el 22 de març i el 25 d’abril. Una bejenada com una altra, ves.

Al final, el que un aprèn és que la concepció del temps és relativa. Per exemple, jo sé que he de pagar el lloguer el dia 1 de cada mes, i és importantíssim saber en quin dia exacte cau si no vull que em fotin de pet a la llista de morosos, però no és menys important saber que al final has de plantar les patates amb la lluna vella de març, sigui el dia (solar) que sigui.

Doncs això: cualquier día…