El llenguatge en els homínids apareix, segons alguns experts, amb l’homo ergaster fa 1,2 milions d’anys. Sembla que ja eren capaços de relacionar conceptes abstractes, avançar-se a certs esdeveniments i fer previsions, tot i que no es pot considerar que el llenguatge humà com a tal aparegués fins fa uns 50000 anys. Després d’això tot es precipita: fa només uns 10.000 anys que comença la revolució neolítica amb el domini de l’agricultura i la ramaderia, i ja apareix la primera ciutat de la història de la humanitat, Catalhoyuk, a la península d’Anatòlia, que va allotjar unes 10000 persones cap al 7500 a.C.

 

 

No hi ha cap dubte que l’evolució humana va lligada al desenvolupament del llenguatge. De la mateixa manera podríem afirmar que aquesta evolució d’espècie va lligada a altres fites de la història de la humanitat. No som capaços de concebre el desenvolupament humà sense el descobriment del foc, per exemple, o sense l’ús d’eines, però la realitat és que hi ha determinades cultures i llengües que s’han desenvolupat perfectament sense assolir algunes d’aquestes fites que considerem imprescindibles. O potser seria més encertat dir que, més que no haver-les assolit, és que simplement les han passat de llarg… les han rodejat. Per això m’ha donat per dir-ne Societats A, perquè presenten absència de…, del que sigui. Repassem-ne algunes.

 

Llengües àgrafes            

Encara que sembli impossible hi ha llengües que no disposen de llenguatge escrit. És a dir, la base d’una llengua és el so, i la majoria acostumen a desenvolupar un llenguatge escrit, però això no és una condició imprescindible per a que a una llengua se la consideri com a tal. Aquest és el cas de la majoria dels pobles americans prehispànics que, a excepció dels Mayes, Azteques y Mixteques (i fins i tot aquests van desenvolupar un senzill sistema pictogràfic a l’estil dels egipcis), no van arribar a desenvolupar un llenguatge escrit com a tal. És especialment cridaner el cas dels Inques, una civilització que va a arribar a ocupar la major extensió al llarg de sud i Centreamèrica de totes les civilitzacions prehispàniques, i a pesar d’això mai van desenvolupar un llenguatge escrit. Bé, cal matisar que el Quechua (aquesta és la llengua dels Inques) sí que disposava d’un sistema de registre que es basava en les quipus, un seguit de cordes de diferents colors amb nusos i que es feia servir sobretot per a dur comptabilitats i coses per l’estil, però que queda molt lluny d’allò que per a nosaltres es pot considerar llenguatge escrit. D’alguna manera es podria afirmar que els quipus són l’escriptura dels Inques, però la realitat és que són més semblants a un àbac que a un llibre. És pràcticament impossible que aquests quipus puguin contenir literatura. Encara dia d’avui se’n conserven uns quants, però el problema rau en que ja no queda ningú que sàpiga llegir-los.

 

 

Llengües  atemporals

No m’estic referint a llengües que no passen mai de moda, em refereixo a llengües que no contemplen l’ús del temps. La tribu amazònica Amondawa, tot just descoberta pels antropòlegs l’any 1986, no disposa de les expressions adequades per a relacionar l’ús del temps i de l’espai. No és que no siguin capaços de reconèixer els esdeveniments que ocorren en el temps, és tan sòls que no identifiquen el temps com a un concepte a banda que transcorre de forma independent. Això no només implica que no coneguin la paraula temps, si no que no disposen ni tan sòls de paraules per a definir lapses temporals com ara un dia o un mes. Tot això té altres implicacions curioses, com ara que ningú conegui la seva pròpia edat, de manera que, en comptes de la seva edat, fan servir diferents noms segons la seva etapa vital o estatus social que hagin assolit dins la tribu (i que va evolucionant amb el temps). No disposen de construccions verbals que els permeti parlar d’esdeveniments que ja hagin passat o que encara hagin de passar. Amb tot, això no vol dir que siguin intel·lectualment incapaços de realitzar aquests constructes mentals, ja que quan els Amondawa aprenen portuguès són capaços d’aprendre l’ús de les estructures temporals sense problema.

 

Llengües anumèriques

Hem de tornar a viatjar fins a la selva amazònica brasilera, allà hi trobem una altra tribu, els Piraha, una tribu nòmada que viu a la ribera del riu Maici i que desconeix l’ús dels números. Bé, la realitat és que disposen de 3 mots per a usos relatius als nombres: hói, que ve a significar una quantitat molt petita, hoí, que significa una quantitat una mica més gran i baàgiso que ve a voler dir quelcom semblant a “un munt”.

La cosa està en que per a ells resulta impossible comptabilitzar les coses de forma exacte, de manera que no poden definir amb exactitud quants fills tenen, per exemple, tot i que te’ls podran anomenar a tots sense problemes. Quan fan intercanvis comercials es limiten a anar oferint quantitats fins que una de les parts en té prou i l’altre decideix si encara li interessa realitzar l’intercanvi. Per a ells és igual obtenir un peix gros que dos de petits mentre aquests ocupin més o menys el mateix volum. En qualsevol cas tindran si fa no fa la mateixa quantitat de peix. La inexistència dels números fa que els hi resulti absolutament impossible realitzar càlculs, ni els més senzills. No podrien sumar res ni tan sòls amb l’ajuda dels dits de la mà, ja que conceptualment desconeixen el sentit d’una suma.

He de fer una petita pausa perquè això em recorda a un llibre de Mundodisco de Terry Pratchett, de la saga de La guàrdia nocturna. En aquest llibre hi surt un troll, un tal Detritus, que sovint té problemes amb la típica indicació “entrem a la de 3”, perquè sempre diu que els trolls només saben comptar fins a dos, que tot allò que sobrepassa les dues unitats per a ells és directament molts. Quelcom semblant els hi passa als Vedda, una tribu de Sri Lanka on només saben comptar fins a dos, i a partir d’aquí es dediquen a afegir-ne un “un més” cada vegada.

Hi ha un altre exemple, els Kpelle de Libèria, que saben comptar fins a 50 i a tot allò que estigui per sobre s’hi refereixen com a 100. Aquest cas és especialment curiós, ja que els Kpelle creuen que els números dominen a les persones i desconfien obertament de les matemàtiques, per la qual cosa no ensenyen a fer càlculs a la major part de la tribu, són un secret reservat tan sòls als savis ancians.

 

Llengües ultranumèriques

En l’extrem oposat de l’espectre trobem aquelles llengües que fan servir un excés de números, com els islandesos, que atorguen diferents paraules als números que van de l’1 al 4 depenent d’allò que designin. És a dir, no serà el mateix dir 4 gossos que 4 cotxes. D’aquesta manera el nombre 4, com quelcom abstracte, agafa un sentit o un altre depenent del concepte tangible que l’acompanyi al darrera. D’aquesta manera treuen els nombres del món intangible i abstracte per a acostar-los a la realitat i convertir-los en quelcom tangible, i per això en tenen tants. Per a que ens fem una idea, el concepte “persona” és un de sol, però de persones reals (o si més no de gent, que n’hi ha més que persones) n’hi ha uns 7500 milions. Veieu la diferència?

Val a dir que a partir del número 4, passen a anomenar els números si fa no fa com ho fem la resta de mortals occidentals, ja que d’altra manera es complicaria moltíssim realitzar càlculs.

Els xinesos, per exemple, fan servir 3 sistemes de numeració diferenciats: l’indoeuropeu que fem servir nosaltres i altres dos sistemes de numeració clàssics, un que es fan servir a nivell financer i l’altre que funciona per caràcters, l’anomenat sistema fonètic.

D’acord, he de reconèixer que el terme “llengua ultranumèrica” me l’he tret de la patilla, però trobo que és força encertat.

 

Civilitzacions que no coneixien l’ús de la roda

Les cultures precolombines no disposaven d’alguns dels avenços científics i tecnològics dels que ja gaudien els europeus. Quan els espanyols arriben allà es troben unes societats amb uns coneixements assimilables al que nosaltres identificaríem com l’edat del bronze. No hi heu pensat mai? per què vam ser nosaltres qui els vam “descobrir” a ells i no ells els que ens van “descobrir” a nosaltres? Els motius podrien ser diversos, tot i que diversos antropòlegs apunten a que els motius podrien ser de tipus climàtic.

És possible que fos precisament per aquests motius climàtics i orogràfics, i no per desconeixença, que les civilitzacions mesoamericanes no fessin ús de la roda. Existeixen petites figures ornamentals a la zona del golf de Mèxic, potser joguines, que daten del segle V a.C. que representen petits animals de fusta que tenen 4 rodes unides per uns eixos de fusta en lloc de potes. És a dir, sembla que, al menys la cultura Maia, sí que coneixia les aplicacions de la roda, però en qualsevol cas tampoc en van fer mai un ús normalitzat.

 

 

Com us he comentat abans, el fet que tinguessin un clima molt plujós i una orografia molt complexa podrien haver contribuït al fet que no tinguessin gaire interès a desenvolupar-ne les aplicacions tècniques, però també hi ha altres possibles motius, com el fet que no disposessin de bons animals de tir (el més semblant que tenien a un animal de tir són les llames) o dels coneixements metal·lúrgics necessaris per a l’elaboració d’eixos fets amb aliatges metàl·lics prou resistents. Sigui com sigui, aquestes civilitzacions van ser capaces d’evolucionar i créixer sense fer cap mena d’ús de la roda. De fet van ser capaços de teixir una extensa xarxa comercial basant-se en la construcció de camins d’una gran amplada i qualitat i en un gran control de la navegació fluvial.

 

Civilitzacions que no coneixien el blau!

D’acord, això està pillat un xic pels pèls, però la realitat és que a la cultura europea no es fa referència al color blau fins a ben entrat el s.IX. Resulta curiós que a La odisea d’Homer es faci referència al color del mar com a color del vi fosc, per exemple. Un estudi de William Gladstone del 1858, Studies on Homer and the Homeric Age, demostra que els grecs no parlen mai del color blau, com si no el coneguessin. De fet la major part de les cultures d’arreu del món van començar a reconèixer en primer lloc els colors blanc i negre (de la claror i la foscor), després el color vermell de la sang, el color groc i finalment el color verd. El blau sempre ha anat en últim lloc, i és per això que la majoria de llenguatges antics com ara el grec, el xinès, el japonès o l’hebreu ni tan sòls tenen una paraula per a anomenar el blau (exceptuant als egipcis que ja el coneixien fa 4500 anys).

Això vol dir que els antics grecs no veien el color blau? No ben bé. Hi ha una qüestió conceptual per la qual se’ns fa difícil concebre aquelles coses per a les quals no tenim un nom, i a la natura és molt difícil trobar coses blaves. És a dir, les plantes són verdes, les roques grises o marrons, la sang és vermella i el cel és… del color del cel, vaja, tampoc cal donar-hi més voltes. Sí que és cert que la seva percepció del color blau devia ser molt diferent de la nostra, ja que, com deia bans, el nom fa la cosa, però això no vol dir que no el veiessin. En un estudi recent, Jules Davidoff, un professor de la facultat de psicologia de la Universitat de Londres, va demostrar què passava gràcies als Himba, uns habitants d’una tribu de Namibia que encara no tenien una paraula per a designar el blau. En aquest estudi els hi va mostrar un seguit de requadres de color verd entre els quals n’hi havia un de color blau i els hi va demanar que assenyalessin el que era diferent.

 

 

Els Himba eren incapaços d’assenyalar quin era el requadre de color blau, no hi veien diferència amb els de color verd. En canvi els mateixos Himba, que disposen de diverses paraules per a distingir diferents tonalitats de color verd, eren capaços de distingir sense problema un requadre verd amb una tonalitat lleugerament diferent als altres requadres verds del seu voltant. Vosaltres podeu?

 

 

Tranquils, jo tampoc. Així que aquí us deixo la solució.

 

 

Sembla increïble, oi? Tornant als llibres de Terry Prattchet, ell parla d’un vuitè color que es pot trobar al Mundo Disco, què és l’octarino (tot això us ho cito en castellà perquè és l’idioma en el què he llegit els llibres), una barreja entre porpra i groc verdós. Ja sé que sembla una bogeria, però els colors imaginaris existeixen. De fet, hi ha més de 3 colors primaris, el que passa és que alguns d’ells, com ara l’ultraviolat es troben fora de l’espectre visible per als nostres ulls. Però això ja ho tractarem un altre dia.

En qualsevol cas, d’acord amb els estudis de Jules Davidoff, ara que ja coneixeu el concepte del color octarino pot ser que sigueu capaces de veure’l.

Si us hi fixeu la manca de paraules per a definir determinades coses fa que els constructes mentals per a concebre-les es vegin seriosament compromesos. Insisteixo: el nom fa la cosa, i és per això que l’ús adequat de les paraules és tant important. En qualsevol cas queda bastant clar que no tothom necessita les mateixes eines per a poder desenvolupar-se de forma adequada, ja que aquestes cultures de les que us he parlat no es poden considerar subdesenvolupades, tan sols diferents. O és que en Plató era burro perquè no coneixia el color blau? Tant si parlem del desenvolupament de civilitzacions com si parlem del desenvolupament de persones individuals, és obvi que existeix un camí marcat predominant (mainstream) al que sembla impossible buscar-li alternatives, però també és obvi que els inques van dominar mig continent americà sense fer ús de la roda, oi? Doncs això. No tengo más preguntas, señorita.