Permeteu que tregui a passejar per aquest bloc la meva faceta de professor de secundària. Sabríeu definir què és un ordinador? Sembla una pregunta estúpida, però sovint em trobo, quan la faig als meus alumnes (ja em disculpareu, però la correcció política d’escriure-ho tot en femení m’ha acabat cansant per diversos motius, així que tornaré al format clàssic i carca), que no me la saben respondre. I vosaltres, astuts lectors, sabríeu respondre-la?

Tranquils, ja he anat jo a la wikipedia per vosaltres:

Un ordinador (del francès ordinateur) o computadora (del llatí computare, calcular) és una màquina electrònica que rep i processa dades per a convertir-les en informació útil.

En realitat aquesta definició em sembla força encertada excepte per una qüestió: la màquina no té per què ser electrònica.

Ah, que no us podeu imaginar un ordinador que funcioni sense electricitat? Doncs llavors heu de llegir aquesta entrada.

Fa un grapat d’anys, a l’abril de l’any 1900, un grup de bussos que estaven buscant esponges a les costes de l’illa grega d’Anticitera (un lloc preciós, pel que sembla) es va trobar amb les restes d’un antic naufragi amb prop de 2.000 anys d’antiguitat. Al derelicte (efectivament, així es com s’anomena a les restes d’una nau enfonsada… Ho he buscat a l’Enciclopèdia Catalana, tot i que la definició de la mateixa paraula en anglès que fan a l’urban dictionary és d’allò més sòrdida), hi van trobar tot d’àmfores, estàtues de bronze, joies, monedes, i totes aquelles coses que un esperaria trobar en un vaixell que es va enfonsar durant l’època de la Grècia clàssica. Tot el que van anar trobant ho van anar pujant fins a la superfície per tal que alguna autoritat en la matèria catalogués totes aquelles relíquies.

 

Això de “derelicte” ja em sonava i no recordava de què… i era de la peli de Zoolander. En Mugatu.

Fins aquí no hi ha res fora de l’habitual. Bé, potser no és quelcom quotidià per a la majoria de nosaltres, però en qualsevol cas el fet no disposa de prou elements com per a poder-lo catalogar d’extraordinari. Però òbviament la història compta amb un gir argumental, o sigui que seguiu llegint.

L’encarregat d’anar identificant les peces del naufragi va ser l’arqueòleg Valerios Stais, qui, amb la paciència que l’univers reserva per als científics “taxonomistes”, va anar catalogant peça rere peça fins que l’abril de 1902 va identificar uns engranatges en unes de les roques, i va encaixar-ne les parts més òbvies. Inicialment Stais va pensar que la troballa es corresponia a un rellotge astronòmic, tot i que part del seu equip de científics creien que aquell aparell presentava una complexitat encara més gran, i que de fet, devia ser fins i tot més antic que la resta de les peces trobades al naufragi.

Que què és un rellotge astronòmic? Doncs és un rellotge en el qual podem llegir les posicions relatives del Sol, de la Lluna, de les constel·lacions del zodíac i, de vegades fins i tot d’algun planeta important i tot tipus d’informació com la durada cíclica del dia i de la nit, entre moltes altres coses, depenent de la complexitat del rellotge, és clar. És molt cèlebre el rellotge astronòmic de Praga (segur que l’heu vist ni que sigui en alguna pel·lícula), però si en voleu veure algun en persona i Praga us queda lluny, en teniu un a la Reial Acadèmia de les Ciències i les Arts de Barcelona, el rellotge d’Albert Billeter (que també és maco, però no té, ni de prop, l’espectacularitat del de Praga).

 

La veritat és que el rellotge astronòmic de Praga és maco, però com acostuma a passar… Me l’imaginava més gran.

 

La qüestió és que aquells engranatges van quedar oblidats en algun magatzem del Museu Arqueològic Nacional d’Atenes fins després de la Segona Guerra Mundial. Al 1951 el britànic Derek John de Solla Price, un físic i historiador de la ciència (pare de la cienciometria, una branca de la ciència que estudia les produccions científiques des del punt de vista tant de la quantitat com de la qualitat i nivell de difusió) va rescatar les peces de l’oblit, tot i que no va ser fins 20 anys després que, gràcies a l’ús de raigs X i raigs gamma, va poder analitzar, conjuntament amb l’ajuda del físic nuclear Charalampos Karakalos (prometo que no m’he inventat aquest nom), les 82 peces que s’havien trobat.

Molt bé, i què? Per a què servia el maleït trasto? Doncs encara a dia d’avui hi ha discussions. L’aparell consta de 32 engranatges de bronze que s’encaixen entre ells com si es tractés d’un mecanisme de rellotgeria i que inicialment aniria encaixat en una caixa de fusta, donant-li una aparença semblant a la d’una radio d’aquelles tant xules de principis del segle XX.

 

Reproducció actual del mecanisme d’Anticitera, amb metacrilat en comptes de fusta… És més esclaridor, perquè veus com funciona, però perd encant, la veritat.

 

Sembla ser que la part frontal serveix com a calendari, tant solar com lunar, ja que marca la posició de la lluna i el Sol i de 5 planetes més. Però com funciona? Pareu atenció:

En girar un petit comandament hi ha un engranatge que fa una volta sencera, de manera que representa que s’acompleix un cicle lunar complert. L’aparell té tant de detall que presenta una petita il·lustració animada mitjançant un altre engranatge que representa les diferents fases lunars (lluna nova, plena i els quarts creixent i minvant). Mentre l’engranatge del cicle lunar fa una volta sencera, l’engranatge corresponent al cicle solar gira 30º. I per què 30º? Doncs perquè aquesta és exactament una dotzena part de circumferència, és a dir, l’equivalent a un mes. Així doncs, el mecanisme d’Anticitera compta cada cicle lunar com una dotzena part d’un any. Ara, astuts lectors em direu: però això no és així, els mesos no tenen 28 dies. Efectivament, això és quelcom que sabem avui dia, però heu de comprendre que els calendaris encara no estaven del tot “afinats” en aquella època, es feien servir els cicles de la lluna com a referència en comptes de les voltes al Sol (és a dir, que els calendaris eren lunars en comptes de solars) fet que donava lloc a anomalies en el calendari força divertides, com ara que fos hivern en ple mes de juliol…, però això ja ho comentarem un altre dia.

La part posterior del mecanisme conté un altre parell d’engranatges que mesuren el cicle Metònic (emprat per a saber que les fases lunars repetien dates exactament cada 19 anys… Ja, jo tampoc li trobo utilitat) i el cicle de Saros (emprat per a poder predir eclipsis). Però no només marca això: el 2008 es va descobrir que alguns dels engranatges dels quals se’n desconeixia la utilitat també marcaven quan esdevindrien els Jocs Olímpics de l’antiguitat, els Panhel·lènics, els Ístmics, Pítics i Nemeus. O sigui que el mecanisme també era quelcom semblant al Mundo Deportivo de l’època. Avui en dia ens seria molt útil per tal de poder predir quan i a on es poden veure els partits del Barça, què sembla que necessitis un màster, carai!

L’any 2006, científics britànics i nord-americans van publicar a la revista Nature l’entrellat del seu funcionament, i poc després en Michael Wright, restaurador del Science Museum of London va fabricar-ne una rèplica (després de dedicar-li pràcticament tota la seva vida adulta) que podem considerar pràcticament idèntica al mecanisme original.

Aquest vídeo mostra, pas a pas, com es pot fer una rèplica exacte del mecanisme d’Anticitera, somni humit dels amants del steam punk. Animeu-vos-hi, tan sòls us ocuparà els caps de setmana de la resta de la vostra vida.

Val a dir que encara hi ha discussions sobre el seu origen: que si era Corint, que si era de Siracusa (com els assassins de Pitàgores, que el van atrapar i donar mort després negar-se a travessar un camp de faves), que si té més de 2.200 anys d’antiguitat i que l’estil quadra més amb l’astronomia babilònica que amb la grega… Intentar donar una resposta vàlida a aquestes preguntes faria que aquest post s’allargués fins a l’infinit. A més els meus coneixements de les civilitzacions i cultures clàssiques és massa limitat com per poder-ho fer amb certes garanties, així que ni tan sòls ho intentaré.

Siguin els seus creadors corints, siracusians o de vila-roja, van produir una peça única. Una meravella tecnològica amb un nivell de desenvolupament que no es tornaria a veure fins a 1.000 anys després, demostrant-nos una vegada més que els humans de l’antiguitat tenien uns coneixements molt superiors als que sovint els hi pressuposem. Caldria que ens replantegéssim la facilitat que tenim per menysprear tot allò que sovint no podem entendre. Excepte en el cas del Reggaeton.

I qui sap, potser si aquesta tecnologia no s’hagués perdut haguéssim disposat de computadors (analògics) 1.000 anys abans del que els vam tenir…, però això ja seria entrar en el terreny del Pax Romana de Hickman i no tindrem mai manera de saber-ho.

Y sin embargo, un hombre puede soñar…