Pitàgores de Samos

 

Pitàgores us sona, oi? De què? Si recordeu quelcom de les mates que veu fer a primària (o a secundària si sou de la LOGSE) respondreu que sí, que us sona del famós (i utilíssim) teorema del triangle rectangle: el teorema de Pitàgores. Així doncs, si el teorema duu el nom de Pitàgores deu ser que el va inventar/desenvolupar ell, no? MEEEEEEEC (això pretén ser una botzinada d’aquelles que fan sonar als concursos de la tele quan algú falla una pregunta). Doncs si no va ser ell…, qui?

Efectivament, era allò tan graciós dels catets i tal

Abans de començar us he de recordar que jo aquí parlo de personatges, i no de persones, i que, davant del dubte, em quedo sempre amb la versió de la seva vida que més gràcia em faci a mi personalment. Tot això us ho avanço perquè de Pitàgores, a l’igual que de molts dels pensadors antics, figura molt poca obra escrita per ell personalment, i en canvi sí que podem trobar molta obra escrita sobre ell per altres pensadors (com ara Plató o Aristòtil) per la qual cosa gran part del que coneixem de la seva vida està envoltada de misteri i llegendes (com a mi m’agrada).

Per tal que us en feu una idea, de Pitàgores s’ha dit (de fet ho deia ell) que havia sigut fill d’Hermes i que havia rebut com a do del seu pare la capacitat de transmigrar la seva ànima sense oblidar mai allò après ni en vida ni en mort, de manera que després de ser Etàlides, Euforb, Hermòtim y finalment Pirro, va tornar com a Pitàgores recordant-ho tot. Que un cop en despullar-se van veure que tenia una cuixa fet d’or. Que era l’encarnació d’Apolo i que cohabitava amb fades, nimfes i deesses. I moltes més bajanades que no detallaré perquè tampoc tenen cap mena de credibilitat.

Què? És guapo o no és guapo? Sí que li té un aire a Apol·lo…

Tot això només us ho escric per a posar-vos en antecedents de la mena d’informació de la que disposem sobre el personatge en qüestió. Dit això, passo a parlar de la seva vida i miracles.

En Pitàgores neix a l’illa de Samos cap al 570 a.C. (més o menys, no ens posarem primmirats) i es passa la seva infància viatjant amb son pare i sent educat per alguns grans filòsofs i matemàtics de l’època com en Ferècides de Siros, Tales de Milet com en Fèlix, Milet i Anaximandre (deixeble de Tales, i per tant també de Milet). Així es forma en les disciplines clàssiques: música, geometria, ciències naturals, filosofia i religió . Buscant ampliar els seus horitzons, o potser fugint de la tirania del regent de l’època, en Polícrates de Samos (una espècie de Gadafi de l’època) viatja a Egipte, i des d’allà a Aràbia, Fenícia, Babilònia i fins i tot a l’Índia. No hi ha gaire detall del què fa en aquests viatges, però quan torna ja té prop de 40 anys. S’instal·la a Crotona (a la Magna Grècia, el que actualment coneixem com al sud d’Itàlia), es torna vegetarià, refusa vestir pells (o pèl, sembla que la llana tampoc el barrufava) d’animals, creu en les bondats del secretisme i de la puresa i per tal de poder-ho compartir amb tothom funda una secta old fashioned, els membres de la qual són coneguts amb l’original nom de: els pitagòrics.

M’he d’aturar aquí perquè això del vegetarianisme i l’animalisme ho tenim bastant integrat en la societat moderna, però això de la puresa…, què dimonis és?

Sembla que en Pitàgores, després de passar per l’Índia va tornar amb un seguit de creences que qualsevol de nosaltres (i quan dic nosaltres em refereixo a mi, com a occidental contemporani ignorant, sense coneixements gaire profunds de teologia ni filosofia) atribuiríem al budisme. Pitàgores creia en la transmigració de les ànimes, és a dir, la reencarnació, per la qual cosa defensava el parentiu entre tots els éssers vius. Les ànimes eren entitats immortals que havien d’anar saltant de cos en cos fins a superar el procés de reencarnacions gràcies al procés de purificació, que culminava amb el retorn de l’ànima al seu lloc d’origen. Per a aconseguir-ho calia seguir tot un seguit de regles de purificació com ara no menjar carn.

Fins aquí sembla més o menys coherent, però és que aquests regles de purificació incloïen coses com ara tenir sempre el llit fet, no portar imatges de deïtats en els anells, no pixar de cara al sol, no caminar per fora dels camins públics, no permetre niar orenetes a casa teva o no caminar ni pixar (quina obsessió) sobre talls d’ungles o cabells.

Així doncs, els pitagòrics seguien les pintoresques doctrines místiques i religioses establertes pel seu líder, però la secta tenia una altra vessant, la científico-matemàtica. Pitàgores afirmava que els nombres eren el principi de tot plegat. Els pitagòrics es van dedicar a reafirmar aquesta creença a través de descobriments empírics en que els números servien per descriure la realitat. Van donar moltíssima importància als estudis musicals, per exemple, ja què hi veien una relació directa amb les matemàtiques. Van anar ampliant aquests estudis a tota la realitat existent, arribant a desenvolupar teoremes i descobriments matemàtics importants. D’acord a això, segurament el teorema de Pitàgores fora desenvolupat per algun dels seus seguidors, i no per ell mateix.

Doncs ja està, ja us he respost a l’enigma (un trist ham publicitari de primer de carrera) que us plantejava al principi. Però ara en voleu saber més, no? Continuem.

Per entrar a la secta pitagòrica el primer que calia fer era dipositar en un fons comú tots els teus béns (estava cantat) i llavors començava un procés de 5 anys de silenci. Sí, així com ho llegiu, 5 anys en què l’aspirant a pitagòric havia de romandre en silenci i limitar-se a escoltar i aprendre per tal de permetre a la seva ànima convertir-se en ella mateixa lluny del soroll mundà. Passats aquests 5 anys per fi se’ls considerava dignes (passaven de ser simples Acoustici a tots uns Mathematici) i ja podien veure personalment a Pitàgores, perquè abans d’aquell moment ni tan sòls es prestava a mostrar-se davant d’ells, els parlava a través d’un panell. I pensareu, astuts/es lectors/es: després d’aquests 5 anys de silenci, quan per fi ja et nomenen Mathematici, devia començar la bona vida. Doncs no, perquè les regles de l’escola de Crotona (així és com es denominava la seu de la secta pitagòrica) requerien moderació i frugalitat. Pitàgores exigia als seus deixebles que fossin abstemis, i el fet de menjar o dormir massa estava molt mal vist. La pràctica de sexe també estava restringida i òbviament no podien menjar carn, però és que fins i tot se’ls prohibia menjar qualsevol tipus de gra. Pitàgores, com si d’un monjo oriental es tractés, entenia el cos com un temple que calia cuidar i deixar buit per a fer lloc a l’ànima.

Sembla ser que tenia una especial dèria amb les faves, per la qual cosa en prohibia la ingesta. Els motius no són clars, tot i que sembla ser que li desagradaven les ventositats que provocaven. Pot ser que en fos al·lèrgic, i fins i tot he arribat a llegir que considerava que el vent que sortia en menjar faves eren les ànimes de les faves que s’escapaven, per la qual cosa les considerava éssers vius i era un crim fins i tot trepitjar-les i molt més menjar-les. Dubto que això sigui veritat, però quedeu-vos amb el detall perquè el recuperarem quan parlem del tràgic final d’en Pitàgores.

L’Escola de Crotona va anar creixent en nombre de deixebles (fins a uns 300) i influència fins que va ser destruïda a mitjans del segle VI a.C. i es va expandir cap a la metròpoli donant lloc, anys després al que Aristòtil va anomenar l’Escola Itàlica.

I en Pitàgores? Hi ha diferents versions, però com sempre em quedaré amb la més divertida i histriònica. Sembla que després de la destrucció de la seva escola va anar de mal en pitjor.

Durant l’època de Cretona totes l’hi ponien, tenia la seva escola plena a vessar de deixebles, es va casar amb Téano, filla d’un dels seus mecenes, que l’acompanyava en la “direcció” de l’escola i que li va donar mainada: una filla (Damo) i un fill (Telàgues). Però quan l’escola és destruïda la cosa comença a pintar magre. Es trasllada a Metapont, a Itàlia, i s’hi instal·la de forma definitiva fins a la seva mort. Per tal de mantenir la seva notorietat va arribar a tancar-se sol en un zulo per sortir-ne setmanes després tot prim i macilent, arrossegant-se i dient que venia de l’infern per congregar tot de gent a escoltar les seves vivències. Maniobra lamentable que podria haver estat perpetrada per qualsevol friki dels que surten actualment a tothora a telecinco.

Però el punt final ve durant la guerra entre agrigertins i siracusians, quan, havent sortit amb els seus deixebles en favor dels agrigertins aquests perden la guerra. En aquest moment Pitàgores emprèn la fugida i en ple procés de tocar el dos, perseguit per soldats siracusians, Pitàgores es veu amb el dilema moral d’haver de travessar un camps de faves (ai, les faves!) per tal de fugir. Evidentment s’hi nega i mentre intenta rodejar-lo els soldats siracusians l’atrapen i li donen mort. I així acaba la història de Pitàgores.

Abans que els descendents dels pitagòrics (el pitagorins) vinguin a destrossar-me per parlar malament del seu mestre cal reconèixer que de l’escola pitagòrica se’n deriven les aplicacions liberals de les matemàtiques. Això és que en Pitàgores va aprendre matemàtiques a Egipte, a on tenien aplicacions agrícoles, per dóna’ls-hi una visió més liberal a través de la formulació abstracta dels seus resultats. Tot i això, donat el fet que pràcticament no va deixar llegat per escrit, és difícil distingir les seves obres de les dels seus deixebles, per la qual cosa només podem parlar de l’herència del pitagorisme, i no de Pitàgores en sí. Les aportacions matemàtiques principals dels pitagòrics són les següents:

• Teorema de Pitàgores: en un triangle rectangle el quadrat de la hipotenusa es igual a la suma dels quadrats dels catets.
• Sòlids perfectes: demostració que tan sòls existeixen 5 poliedres regulars.
• Angles interiors del triangle: la suma dels angles interiors de qualsevol triangle és equivalent a dos angles rectes.
• Aportacions geomètriques per a construccions de figures donada una àrea concreta.
• Descripció dels nombres perfectes, els nombres amics i els nombres poligonals (inclòs el cèlebre Tetrakyts, d’importància rellevant per als pitagòrics).
• Estudi de raons i proporcions entre nombres enters (mitges geomètriques i aritmètiques).

A banda d’això se’ls hi adjudica el descobriment de la llei dels intervals en música i determinades aportacions al món de l’astronomia relacionades amb la concepció heliocèntrica del Sistema Solar.

En qualsevol cas, la seva concepció numèrica va servir com a base de l’idealisme platònic i en la seva doctrina sobre l’ànima. Però no em ficaré en aquest jardí perquè de filosofia en sé encara menys que d’història. És a dir, que tot i la seva estranya parafília amb les faves, devem a en Pitàgores (i als seus deixebles) algunes de les aportacions matemàtiques i filosòfiques més valuoses de la història d’occident. Quin paio, tu!