Començo avui amb una nova confessió: una de les meves pelis preferides (potser la que més) és The fight club, traduïda a Espanya de forma literal com El club de la lucha, una peli de David Fincher amb Brad Pitt, Edward Norton i Helena Bonham Carter (“si tuviera un tumor, lo llamaría Marla”). Em sembla una cinta brutal, cuidadíssima a nivell estètic, amb un ritme trepidant i amb tres actors principals que es mengen la pantalla (en especial Bonham, que clava un paper que no havia de ser inicialment per a ella). En definitiva és una meravella basada en la novel·la homònima de Chuck Palahniuk. Crec que és la única pel·lícula que m’ha agradat més que el propi llibre. Si no l’heu vist, mireu-la i no us perdeu cap detall fins a l’últim fotograma (i això de l’últim fotograma no ho dic a la lleugera, si esteu atents veureu que hi teniu una sorpresa subliminal).

D’acord, i què? The fight club? Aquesta entrada no anava de The freedom club? Parlem-ne.

Per parlar de The freedom club he de començar parlant-vos d’en Ted Kaczynski. En Ted Kaczynski és un filòsof i matemàtic nascut a Chicago el 1942, al qual ja de petit ja se li van diagnosticar altes capacitats (amb un coeficient intel·lectual de 167). A causa d’aquest diagnòstic l’avançaren de curs, passant-lo de cinquè a setè curs (l’equivalent a passar de 5è de primària a 1r d’ESO) directament, saltant-se sisè. Personalment, això de fer saltar cursos als alumnes no m’ha semblat mai una gran idea (exceptuant alguns casos molt concrets) per possibles dificultats d’inclusió, adaptació i socialització que es poden produir a posteriori. El propi Kaczynski ha reconegut en més d’una ocasió que aquest fet li va canviar la vida per a sempre (per a mal). Sembla que el seu punt fort no eren precisament les relacions socials, i que els seus companys de classe eren uns autèntics malparits bullys, combinació que el va dur a patir tota mena d’abusos i maltractaments per part dels seus companys. A causa d’això va desenvolupar vàries fòbies i es va convertir en un ésser asocial que fins i tot arribava a practicar joc en paral·lel amb els altres nens (això vol dir que jugava sense ni tan sols interactuar-hi. Dit d’una altra manera: els altres nens no sabien que en Ted estava jugant amb ells).

Quan comença el batxillerat en Kaczynski va començar a mostrar un nivell acadèmic molt per sobre de la mitja de manera que, entre les classes que el van avançar de curs i les assignatures que va anar cursant a una escola durant l’estiu, va poder acabar el batxillerat dos anys abans del que li pertocava… Suposo que tenia pressa per fotre el camp. Amb 16 anys va sol·licitar matrícula a Harvard i el van acceptar. A la universitat participaria en un programa de control mental promogut per la CIA (conegut amb el nom de MK Ultra Project) que consistia en debatre sobre filosofia amb altres estudiants (probablement sota l’efecte de l’LSD o de les anfetamines). Amb només 20 anys es va graduar i va començar un doctorat en matemàtiques a la Universitat de Michigan: en la seva tesi va solucionar un problema matemàtic que un dels seus professors portava tota la vida intentant resoldre.  Al 1967 entrà com a professor adjunt a la Universitat de Berkeley, però 2 anys després va dimitir de forma sobtada. A partir d’aquell moment se’n va anar a viure un parell d’anys a una casa que tenien sons pares a Illionois per, finalment, anar-se’n a viure a una cabana al mig del bosc a Montana, sense aigua corrent ni electricitat, vivint d’allò que caçava o recol·lectava. Va decidir aïllar-se del món durant gairebé 10 anys…

Fins aquí. Tot això era tan sòls una introducció, ara comença la història de debò.

Al maig del 1978, el professor Buckley Crist de la Universitat de Northwestern rep una carta bomba a on hi apareix ell mateix com a remitent. En Crist no reconeix la lletra com a seva i demana a un dels guàrdies de seguretat del centre (allò que surt a les pelis de la policia del campus) que li doni un cop d’ull. La carta li explota a les mans produint-li lesions lleus.

Un any després envia una altra carta a la mateixa universitat ferint a un estudiant, i al cap de pocs mesos (novembre de 1979) col·loca un artefacte explosiu a un avió que viatja de Chicago a Washington, però al qual li falla el mecanisme de detonació i no arriba a explotar.

Aquest últim incident implica un delicte federal i posa l’FBI sobre la pista i, fent gala de l’enorme capacitat que tenen els anglòfons per a formar acrònims, posen al sospitós el nom de Unabomber (University and Airline Bomber).

Ted Kaczinsky, AKA Unabomber. Té fotos més afavoridores, sí, però no molen ni la meitat!

A partir d’aquí l’activitat de Kaczynski s’intensifica. Entre 1980 i 1995 envia fins a 13 paquets bomba que comptabilitzen 3 morts i més d’una vintena de ferits i mutilats. Els destinataris, al principi, són gent relacionada amb el món de les aerolínies o de la universitat, però després dels primers atemptats les seves víctimes es diversifiquen arribant a atacar dependents o membres d’organismes públics.

En aquest punt l’FBI no té ni idea dels motius que impulsen a Unabomber a cometre els seus actes. El primer perfil que elaboren el pinten com a una persona amb intel·ligència superior a la mitja i amb estudis, poc després ajusten el perfil a: un neoludita amb amplis coneixements de ciències. Finalment l’FBI decideix que s’ha de tractar d’algú amb estreta relació amb les aerolínies, possiblement un mecànic d’avions. Tot això canvia quan, al 1995, Kaczinsky envia un manifest polític al New York Times (recent guanyador del Pulitzer pel cas Weinstein, encara que això ara no vingui al cas) i al Washington Post acompanyat d’una carta a on explica que cessarà la seva activitat terrorista si el seu manifest és publicat. El manifest es titula The industrial society and its future (la societat industrial i el seu futur) i va signat per The freedom club (per fi!).

Aquí està el manifest. Ah, que no? Busqueu, busqueu…

Ja sabeu, per les pel·lícules, que la política nord-americana és bastant explícita pel que fa a negociar amb terroristes: simplement no hi ha transacció. Amb tot, finalment l’FBI convenç als diaris que publiquin el manifest per aconseguir la col·laboració ciutadana. El seu propi germà, David, llegeix el manifest i reconeix expressions d’en Ted Kaczinsky, fet que el porta a alertar a la policia i que resulta clau per a la seva posterior detenció. Vull esmentar que en David Kaczinsky va cobrar la recompensa d’un milió de dòlars que l’FBI oferia per donar pistes que ajudessin a enxampar a Unabomber, i que va en va donar la major part a les famílies de les víctimes del seu germà.

Al 1998 Kaczinsky es declara culpable de tot i reconeix ser Unabomber per tal d’evitar la pena de mort. Des de llavors està servant una sentència de 8 cadenes perpètues consecutives sense possibilitat de llibertat condicional a una presó de màxima seguretat (supermax) a Florence, Colorado.

El personatge en si dóna per a molt, va fer anar de corcó a tot l’FBI, i els va obligar a canviar el paradigma de la investigació i recerca de criminals. Com que renegava de la tecnologia, estava sempre fora del seu radar, i va marcar un abans i un després en les seves metodologies. Com a curiositat, heu de saber que la seva cabana, després d’haver sigut un atractiu turístic durant anys a Montana, va ser desmuntada per a una exposició i hores d’ara està guardada en un dels enormes magatzems de l’FBI (d’aquells que sortien al final de les pelis d’Indiana Jones o de X-files). Ja només els experiments socials en els que va participar quan estava a la universitat donarien per a fer una entrada, però no em centraré en això, entre d’altres coses perquè no vull fomentar la mitificació d’un personatge que em sembla interessant, però que també em sembla un sociòpata de llibre amb unes idees que, encara que les hagués deixat en el marc teòric, seguirien sent molt més que discutibles (juguem a un joc: doneu-li un cop d’ull al seu llarguíssim manifest i cronometreu el temps que trigueu a posar-vos les mans al cap). El que em crida l’atenció és el paral·lelismes entre la història d’en Kaczinsky i The fight club. Així que…

La famosa cabana d’en Kaczinsky. La veritat? me l’imaginava més gran…

SPOILER ALERT!!!! Si no heu llegit o vist The fight club els següents paràgrafs us poden rebentar miserablement una gran història. Esteu avisats.

Començaré pel personatge. És inevitable comparar Kaczinsky amb Tyler Durden (Brad Pitt a la peli), dos éssers què es podrien definir com a neoludites. Això és (grosso modo): una mena de moviment anarcoprimitivista, amb tendències antiglobalitzadores que renega de la tecnologia i que pretén retornar als orígens dins la natura. Val a dir, que en els seus inicis, el ludisme, al igual que el fight club que funda en Tyler Durden i que les iniciatives d’en Kaczinsky tenen molt a veure amb l’ús estratègic d’explosius. La gran diferència resideix en si es fa de forma solirària o en grup. Mentres en Kaczinsky era un llop solitari, en Tyler més aviat es dedicava a encimbellar tota una organització criminal que pretenia, sense anar més lluny, culminar les seves aspiracions a través del projecte Mayhem.

Els protagonistes de la peli es dediquen a fer sabó… i bombes

Cal recordar que el pseudònim sota el qual es signa el manifest The industrial society and its future, és The freedom club. Massa similituds amb el títol del llibre i de la peli, The fight club. Ja només això ens ho evoca, però a més, el club de la lluita d’en Tyler també té un manifest que va deixant anar amb comptagotes, i que comença amb el famós:

“La primera regla del Club de la Lucha es que no se habla del Club de la Lucha; la segunda regla del Club de la Lucha es que NO se habla del Club de la Lucha…”

Mira que les regles són poques i senzilles, eh… doncs no les compleix ni el Tato

Però a més, ens va deixant altres al·legats :

“Somos una generación de hombres criados por mujeres (dado el alto índice de divorcios y separaciones) y quién sabe, quizá una mujer es la solución. “

“No sois vuestro trabajo, no sois vuestra cuenta corriente, no sois el coche que tenéis, no sois el contenido de vuestra cartera, no sois vuestros pantalones, sois la mierda cantante y danzante del mundo.“

“En el mundo que imagino se cazarán alces en los bosques húmedos de los cañones que rodearán las ruinas del “Rockefeller Center”. Se llevarán ropas de cuero que durarán toda la vida. Se trepará por lianas tan gruesas como mi muñeca que envolverán la torre “Sears”. Y cuando se mire hacia abajo, se verán pequeñas figuras humanas machacando maíz y secando tiras de carne de venado en el asfalto de alguna gigantesca autopista abandonada.”

Ja es veu que en Durden té una visió i un ideal que pretén abolir tot l’ús de la tecnologia, en això coincideix plenament amb en Kaczinsky, però en el seu discurs també hi veiem una tendència d’esquerres i feminista de les quals en Kaczinsky (en el seu manifest), renega obertament i fins i tot arriba a ridiculitzar.

Per arribar a ser tot allò que pots ser, és a dir, per assolir el teu màxim potencial, Tyler Durden proposa abandonar tota esperança i viure situacions properes a la mort que t’ajudin a fer veure què és allò important. És quan perds tota esperança que ets realment lliure per a prendre decisions, d’altra manera sempre estàs condicionat per la prevalència del teu confort. En Kaczinsky va fer quelcom semblant en retirar-se del món, sobreviure del que caçava o recol·lectava i començar a enviar paquets bomba a tort i a dret.

Una de les coses que m’agraden d’en Tyler Durden és que proposa una societat igualitària i comunitària en que tots tenen una funció d’acord a les seves capacitats, ningú és prescindible, ningú és millor que ningú altre. En contraposició, en Kaczinsky alerta dels perills de l’esquerrisme que pretén una sobresocialització del sistema. Ell aposta per l’individualisme i alerta dels perills de la socialització, obviant que, segons el seu postulat, aquells que tinguin més dificultats estarien destinats a convertir-se en pàries socials, com havia passat durant gran part de la història de la humanitat. Dit d’altra manera, Durden és inclusiu mentre que Kaczinsky és absolutament excloent.

Si tothom és especial vol dir que ningú ho és.

Les analogies i semblances entre Durden y Kaczinsky són moltes, tot i que ja hem vist que, més enllà de les formes, en el fons presenten diferències significatives. Suposo en Chuck Palahniuk devia quedar fascinat pel personatge real i el va inspirar d’alguna manera, portant-lo al seu llibre. Però, per què ens fascina i magnetitza tant en Kaczinsky? Per què després de tants anys encara parlem d’Unabomber?

Crec que la resposta està en el seu potencial. Com un home que ho tenia tot, pel que fa a haver estat un dels grans matemàtics del nostre temps, va acabar sent un vulgar assassí? La resposta no és clara. Suposo que la resposta fàcil caldria buscar-la en l’alienació que sovint patim en la societat moderna, aquesta societat de la qual renegava per haver-se’n sentit exclòs o fins i tot per la qual se’n va sentir maltractat, suposo. Però analitzar un cas com aquest en una entrada d’un bloc és una feina impossible a causa de la gran quantitat d’implicacions que caldria tenir en compte.

En qualsevol cas, en Kaczinsky ens serveixi d’exemple per a recordar: que et toquin les millors cartes quan les reparteixen no vol dir que hagis de guanyar, per força, la partida. Tot i que a mi m’agrada més fer la lectura a la inversa: què t’hagin repartit males cartes no implica que no puguis guanyar la partida.

Ah, i si algun neoludita està llegint això i se sent ofès… busted! no hauries d’estar fent ús del PC, i molt menys d’Internet! Corre i ves a trillar el blat, o a llegir a la llum d’una espelma o a fer el que sigui que feu els neoludites!