Sólo puede quedar uno. Si heu viscut la vostra infància o adolescència durant els anys 80 aquesta frase us sonarà de la mítica peli Highlander, que aquí va arribar amb el nom de Los inmortales (ho escric en castellà perquè és com jo la recordo a la meva infantesa). La peli es va estrenar el 1986 i comptava amb en Christopher Lambert i en Sean Connery (que per cert, era un immortal que venia d’Espanya, tot i ser nascut a l’antic Egipte) al repartiment i tenia banda sonora de Queen. Potser aquesta no sigui la pel·lícula que millor ha envellit del món, però segueix tenint un punt encantador.
Aquest és el tràiler de la versió remasteritzada. Ja no es fan BSO com les dels 80.
Recordo com al·lucinava quan en Connor MacLeod descobria que era immortal i es llençava a l’aigua a fer submarinisme a pulmó per sota del llac que hi havia al cantó de casa seva. En aquella època pensava que ser immortal devia ser el millor que li podria passar a una persona. Ara ja no ho crec així, però en aquella època cada vegada que apareixia algun personatge de còmic que havia adquirit la immortalitat, jo l’envejava. Un personatge de Conan que havia quedat banyat per un ou d’au fènix, en Logan dels X-Men… Tots ells em cridaven moltíssim l’atenció i els hi tenia autèntica enveja. És ara que me n’adono que ser immortal seria, en realitat, una mala passada per diversos motius que no enumeraré ara aquí, i a més és impossible. Perquè és impossible, oi?
Avui us parlaré d’Henrietta Lacks. Pot ser que aquest nom us soni d’alguna cosa perquè, com sovint em passa, quan us vull parlar d’algun personatge descobreixo que se n’ha fet alguna pel·lícula o sèrie per televisió (això ja m’ho vaig trobar amb la sèrie Manhunt que podeu trobar a Netflix i que explica la història d’Unabomber i de l’agent de l’FBI que el va acabar enxampant). En aquest cas podeu trobar la pel·lícula La vida inmortal de Henrietta Lacks que es va estrenar l’any passat a HBO, i que té a Oprah Winfrey com a protagonista. Es tracta de l’adaptació del llibre homònim publicat el 2010 per la periodista de la BBC Rebecca Skloot i que va ser un èxit als EUA. Si us interessa la història de l’Henrietta podeu veure i llegir el que aquí us cito, però mentrestant seguiu llegint.
Tràiler de la peli d’Oprah sobre Henrietta Lacks. Els subtítols són en argentí, però ni us en adonareu, pelotudos!
Començaré pel final. Henrietta Lacks va morir l’any 1951 a Baltimore amb 31 anys, víctima d’un càncer del coll uterí. Què és el que la fa tant especial? Doncs que les seves cèl·lules tumorals segueixen vives des de llavors i segueixen reproduint-se en laboratoris de tot el món, havent arribat a produir més de 70 tones de biomassa cel·lular.
Henrietta era una dona afroamericana que va néixer el 1920 i que es va quedar orfe de mare amb quatre anys, per la qual cosa son pare la va enviar a casa dels seus avis a Virgínia, on es va criar. Es va casar amb 20 anys, es va mudar a Baltimore per intentar de donar un futur millor als 5 fills que va tenir fruit del seu matrimoni. Va tenir una vida dura, com era habitual en aquella època (sobretot pels afroamericans) i va acabar morint, com he dit abans, amb 31 anys a causa d’un càncer que li va fer metàstasi. Com us comentava, la seva vida no va ser més remarcable que la de molts altres conciutadans seus, però la seva mort…, o la seva no-mort, sí és quelcom únic i gairebé màgic.
Quan va anar a l’hospital queixant-se de dolors abdominals i d’hemorràgies vaginals, el Dr. George Otto Gey va prendre una mostra del que semblava que podia ser un tumor. Com és habitual en aquests casos va fer un cultiu cel·lular per a veure si les cèl·lules eren cancerígenes, i va resultar que sí. L’Henrietta tenia un tumor cervical, càncer al coll de l’úter. Les cèl·lules tumorals presenten una peculiaritat, i és que refusen la mort cel·lular quan els hi toca deixar de funcionar, de manera que es converteixen en una mena de cèl·lules zombi (ja em disculpareu la simplificació de conceptes mèdics tant complexos), així que si per alguna banda havia d’arribar la immortalitat humana havia de ser per aquesta.
Normalment les cèl·lules humanes, quan es troben fora del cos humà, poden sobreviure unes quantes hores, però finalment acaben morint. Això suposa un problema per a l’estudi de tractaments contra diferents malalties per dues raons bàsiques: la primera és que això t’obliga a un subministrament continu de cèl·lules vives per a poder prosseguir amb les investigacions. La segona es planteja a l’hora de realitzar el protocol d’investigació: diferents cèl·lules ens poden donar diferents resultats. És a dir, normalment en realitzar investigacions científiques s’ha d’intentar canviar el mínim de variables possibles (si pot ser només una cada vegada, molt millor) entre els diferents mostrejos, i el fet de disposar sempre de cèl·lules iguals permet controlar molt millor aquests canvis de variable. Les cèl·lules d’Henrietta Lacks, passades sis setmanes, es dividien cada 20 hores. Això en el camp del cultiu cel·lular per a estudis farmacèutics era l’equivalent a la pedra filosofal. A les cèl·lules tumorals d’Henrietta Lacks se’ls hi va posar el nom de cèl·lules HeLa.

A la mitologia nòrdica Hela és l’encarregada de l’inframón. La meitat del seu cos és preciosa i desitjable, mentre que l’altra meitat és putrefacta i horrible. És quelcom així com la representació de la visió humana de la mort. O un maxibón.
Les cèl·lules HeLa són immortals (atès a que són capaces d’autoperpetuar-se de forma indefinida), per la qual cosa se n’ha fet milers d’experiments (més de 70.000). Van ser enviades a l’espai, es van fer proves per testar els efectes de la radiació nuclear, han ajudat a desenvolupar centenars de vacunes i van ser les primeres cèl·lules humanes en ser clonades. Tota una fita que hagués fet que la família Lacks es sentís orgullosa…, d’haver sabut que les cèl·lules de l’Henrietta s’estaven fent servir als laboratoris. Efectivament, tota aquesta fita científica es va fer a esquenes de la família. En els anys 50 als EUA tots els teixits descartats en operacions quirúrgiques eren considerats com a brossa, per la qual cosa no es veia la necessitat de demanar permís a la família. El fet que els teixits fossin d’una dona afroamericana possiblement hi tingués alguna cosa a veure (si haguessin estat cèl·lules d’un home blanc i adinerat possiblement sí que n’hi haurien demanat, de permís…, i imagino que els hi haurien denegat per atemptar contra les lleis de Déu). Però anem a l’evidència científica.
No va ser fins el 1973 que un grup de genetistes, que buscaven els parents més propers d’Henrietta Lacks per tal de comprovar si aquesta anomalia era hereditària, va localitzar la família. Sembla que un estudiant de post-doctorat va trucar a la família i qui va agafar el telèfon va ser el seu marit (que no va acabar l’escola primària i ni tan sols sabia què era una cèl·lula). Segons l’explicació que li van donar per telèfon, el que ell va entendre va ser quelcom semblant a això:
“La seva dona està viva, porta 25 anys en un laboratori a on l’hem estat fent servir per a fer experiments. Ara volem localitzar els seus fills per a veure si tenen càncer.”
Així que la cosa no va començar molt bé. En qualsevol cas, després de saber com s’estaven usant les cèl·lules de la seva mare (i sense el seu consentiment), la família Lacks va començar a consultar advocats per a sol·licitar un “cànon” econòmic per la venda de les cèl·lules HeLa. Sí, pot sonar oportunista, però les farmacèutiques que les produeixen les cobren a entre 100 i 10.000$ el flascó, de manera que no sembla tant desgavellat (ni injust).
Però lluny d’entrar en debats legals i/o ètics, m’interessa molt més el debat filosòfic. És a dir: Henrietta Lacks és l’ésser humà que ha estat més a prop de ser immortal. I direu, bé, només unes quantes de les seves cèl·lules tumorals. Però tot i així segueixen sent part d’ella. És a dir, nosaltres no podem dir que tenim cèl·lules. L’afirmació correcta és que SOM la suma de les nostres cèl·lules, i es demostra que, tot i que nosaltres no podem viure sense les nostres cèl·lules, elles sí poden viure sense nosaltres, i a més a més, seguir replicant la informació continguda en el nostre ADN. Quant de l’Henrietta podem trobar en aquestes cèl·lules? És a dir, podem trobar per tot el món parts elementals vives d’una persona que és considerada morta des de fa dècades. La pregunta és astoradora i es redirigeix per si sola cap a una consideració més difícil encara de respondre: què és el que fa que nosaltres siguem nosaltres? Les nostres cèl·lules? El nostre ADN? La nostra ànima (si és que existeix com a tal)?

Sigui quina sigui la resposta a les preguntes més transcendentals: aquesta era l’Henrietta, amb els seus somnis, passions i esperances. Li hem d’estar agraïts per tot el que ens ha ajudat a millorar les nostres vides fins i tot després de morta (?).
Òbviament no us puc donar respostes a aquestes preguntes, però el que sí us puc dir és que el simple fet que puguem arribar a plantejar-nos aquestes qüestions ens hauria de fer pensar que tots els éssers humans són meravellosos.
Fins i tot el teu cunyat.
Ostres, no coneixia aquesta història, però m’ha semblat una mica rocambolesca de quina manera sense permís de ningú de la familia més propera han estat esperimentant.
S’ha de’estar agrait per els avenços fets, però com a mínim la etica ha de primar per sobre de tot, encara que les farmaceutiques en general, no coneixen que es la etica.
Aquí hi ha un debat ètic del que se’n desprèn una altre de legal, però ambdós pengen d’un debat filosòfic. No puc dir si va estar bé el que van fer amb el tumor de l’Henrietta, em costa treure’n conclusions pel simple fet que em costa decidir si aquell tumor “és” l’Henrietta o el “tenia” l’Henrietta. S’hi assembla molt, però la diferència és abismal.
El que està clar és que si hi ha un rèdit econòmic els seus familiars haurien de tenir dret a percebre’n una part. Al cap i a la fi es tracta de la seva “propietat intel·lectual” genètica. Les farmacèutiques estan divulgant, en gran mesura, la informació de les seves cèl·lules. Això és pirateria.
Definitivament la família Lacks hauria de contactar amb l’SGAE.
Impressionant!!!!!
No tenia constància d’aquest fet, però…potser seria interessant que ens plantegem TOTS/ES si fer una PETITA/GRAN contribució a les futures generacions hauriem de deixar el nostre cos quan estiguès declarat com a mort, per afavorir la supervivència d’altres, ja sigui a travès de la ciéncia o amb la donació. Potser serà la forma de trobar cel.lules, suposo fora de l’ usual com les de l’Henrietta, potser no és un cas aïllat…per ….jo no diria aconseguir la immortalitat, SOCORSS, si per donar un cop de ma a les investigacions, sempre en un marc étic.
En la legislació espanyola ja s’ha fet un primer pas important que ens ha col·locat com a país amb el major nombre de donants d’òrgans. Com s’ho han fet? simplement donant per feta la donació d’òrgans a no ser que hi hagi denegació expressa i plausible. Entenc que això és un avenç propi d’una societat moderna.
Ara, entre donar un òrgan a algú que el necessiti i donar el meu cadàver per a que me’l deslloriguin un grapat d’estudiants de medicina crec que hi ha un abisme. Això últim no sé si em faria gaire gràcia…