Avui envaeixo l’espai d’en Jordi (Futbol clUP) amb la punta del dit petit del peu per parlar d’uns equips que tenen una història molt especial, el Dinamo de Kiev i el Lokomotiv. I ara penseu: maleït estafador! Ens ha dit que parlaria de l’Start FC! I així és, no us enfadeu, però ja sabeu que m’agraden els preliminars… Cal que ens remuntem al 1942.

Però abans, com sempre, us vull recordar que la història que us explico està basada en fets reals, però que, com tota història, compta amb parts de realitat i parts de llegenda. La proporció que n’hi hagi de cadascuna és la que donarà més o menys veracitat a la història. Jo intentaré explicar-vos la història real, però ja sabeu que m’agrada quedar-me amb els detalls més literaris i romàntics, i que us els exposaré aquí, encara que sigui sota alerta que algunes parts poden formar part de la llegenda i no pas de la realitat.  Som-hi.

Situem-nos: Kiev, 1942. Si heu fet una relació mental ràpida entre el lloc i la data, astutes lectores, us haureu adonat que ens estem ficant en plena Segona Guerra Mundial. Un any abans l’exèrcit nazi havia foragitat l’exèrcit roig i s’havia fet amb el control de Kiev. La ciutat, ocupada, intentava sobreviure com bonament podia. Uns s’enfrontaven als alemanys des de la resistència i altres es limitaven a intentar sobreviure de qualsevol manera. Això, evidentment, va comportar que es suspengués la lliga de futbol del país, per la qual cosa els jugadors dels equips de la capital (igual que moltíssima altra gent) es van quedar sense feina i pràcticament abocats a la indigència.

Així va quedar Kiev després de la invasió nazi… No ase falta disir nada más

Tot just acabem de començar la història i ja us he d’avisar que les versions arribat aquest punt són contradictòries. Per variar, us explicaré (amb matisos) la versió que m’interessa.

En Josef Kordik, ciutadà txec de Kiev i d’origen alemany, era un flequer de la ciutat. Quan arriben el nazis, coses de la vida, se li permet mantenir les seves fleques i fins i tot llogar empleats que treballaven per poc més que un sostre i menjar. La lectura que se’n pot extreure (tot i que, com us dic, és interpretable) és que l’amic Josef era un col·laboracionista alemany (segurament a causa dels seus orígens) al qual se li va permetre reproduir les condicions laborals d’un camp de treball d’aquells que tant s’estilaven a la Unió Soviètica (gulags) i a l’Alemanya nazi (camps de concentració). La qüestió és que, per a realitzar tasques de neteja, va llogar en Nikolai Trusevich, el porter del Dinamo de Kiev (qui sembla que era el millor porter de la lliga soviètica). Poc després va anar ampliant la plantilla fins a completar-la amb 8 jugadors del Dinamo de Kiev i 3 jugadors del Lokomotiv. Què es va muntar un equip de futbol a cop de talonari, vaja. Amb quina idea? Fàcil, la de posar-se en contacte amb els seus amics, els alts comandaments nazis, i vendre’ls-hi la possibilitat de jugar a futbol contra ex-estrelles de la lliga soviètica.

Als alemanys la idea els hi encanta, i de fet, la potentíssima màquina de propaganda nazi veu la possibilitat de mostrar la superioritat ària davant dels esclaus eslaus a través del futbol (i encara avui has de sentir dir que el futbol no és política). En qualsevol cas, els nostres amics ucraïnesos obtenen la possibilitat de poder entrenar i fins i tot jugar a futbol de forma professional una altra vegada (encara que el sou sigui un plat de sopa i un matalàs florit).

El seu primer partit el van jugar el juny de 1942 contra el Rukh, un equip local al que van guanyar per 7-2. El següent partit el juguen contra un equip formats per soldats hongaresos i l’Start guanya per 6-1. Un parell de setmanes després juguen contra soldats de la guarnició romanesa, i els ucraïnesos tornen a guanyar, però de forma encara més escandalosa: 11-0. Una setmana després fan un altre partit contra treballadors alemanys del ferrocarril militar i els guanyen 9-1. Finalment juguen un partit contra soldats de la guarnició alemanya i els apallissen sense pietat: 6-0. La humiliació per a l’exèrcit alemany va ser tant insuportable que van recórrer a un equip de jugadors professional hongaresos que havien lluitat al front oriental amb l’exèrcit alemany, el MSG Wal. El resultat no va ser el que s’esperaven els oficials nazis, l’Start va tornar a guanyar de forma humiliant: 5-1. Ordenen repetir el partit tres dies després, però el resultat és que torna a guanyar l’Start per 3-2.

A partir d’aquí la cosa es posa interessant. Els eslaus de l’Start no paraven d’humiliar als soldats aris, de manera que els alts estaments militar nazis, obsessionats amb demostrar la superioritat de la raça a través de l’esport, van portar a l’elit de la Luftwaffe i la Waffen-SS per tal d’enfrontar-los contra l’equip de Kiev. D’aquesta manera va aterrar a Kiev el Flakelf, el millor equip de l’exèrcit alemany. L’orgull del país, format per soldats dels cossos d’elit que presentaven un estat de forma excepcional. Els jugadors de l’Start, per contra, cada dia estaven més desnodrits i cansats a causa de les seves dures condicions de vida a la fàbrica d’en Kordik. Per si això fos poc, l’àrbitre era un oficial alemany de les SS que abans del partit va “recomanar” als jugadors ucraïnesos que potser seria millor per a ells no guanyar aquell partit. Fins i tot en Kordik els hi va implorar als “seus” jugadors que es deixessin perdre. Si jo hagués estat allà aquell 6 d’agost de 1942 i hagués volgut apostar en el partit, està clar que ho hagués fet pels alemanys.

Així s’anunciava el partit entre l’Start i el Flakelf, ah, que no sabeu llegir cirílic? Doncs us ho haureu de creure.

Però els nazis no comptaven amb l’amor propi d’uns jugadors que representaven l’orgull de tot un poble. Un poble derrotat, envaït i esclavitzat que, malgrat tot, no es volia rendir. Aquell partit va ser un ball de l’Start, que va passar per sobre del Flakelf per 5-1. La propaganda nazi no es podia permetre això, i ja hi havia veus que parlaven d’afusellar a aquells insolents eslaus, però abans havien de derrotar-los al camp, davant de tothom, amb llum i taquígrafs, de manera que es va programar un partit de revenja per a 3 dies després. Un partit que entraria a la història per a sempre. El dia 9 d’agost de 1942 es jugaria el que, a posteriori, seria conegut com “el partit de la mort”.

Al respecte d’aquest partit se n’han dit moltes coses. Se n’han escrit mil articles, hi ha llibres i fins i tot vàries pel·lícules -sobretot soviètiques, però cal indicar que la història d’aquest partit va servir de base per al guió de la famosa peli d’en John Houston Escape to victory, traduïda a Espanya com Evasión o victoria-.

Tot el que envolta aquest partit forma part de la llegenda, per la qual cosa el que relato a continuació ho heu d’agafar amb pinces.

El partit va començar com l’anterior, amb amenaces als jugadors de l’Start, però a diferència de l’anterior els ucraïnesos van començar perdent. Al descans, però, ja guanyaven per 3-1. Diuen que a la mitja part membres de les SS van baixar al vestuaris a recordar als jugadors què els passaria si finalment guanyaven aquell partit (és factible, es diu que va passar quelcom semblant en el famós Madrid-Barça de l’11-1), però la coacció els hi va explotar als morros. El partit va seguir la mateixa dinàmica que a la primera part, i els ucraïnesos es van posar 5-3 cap al final de la segona part, amb un golàs de Goncharenko, que es va pixar a tot l’equip del Flakelf, porter inclòs, en pla Messi per a ficar-se fins a la cuina i posar el cinquè gol al marcador. Però la humiliació màxima va venir quan un defensa, Aleksei Klimenko, va tornar a fer el mateix, però aquest cop, es va aturar just a la línia de gol i en comptes de marcar va decidir xutar la pilota de tornada al centre del camp (o a la grada, cap al públic, depèn de la versió que llegeixis). Els jugadors de l’Start es van resistir a perdre, van mostrar l’orgull del seu poble davant d’una força invasora i els hi van demostrar que, tot i les forces d’ocupació, mai es deixarien tòrcer. Però amb aquesta actuació lloable també van signar la seva pròpia sentència de mort.

La llegenda diu que els soldats nazis els van afusellar allà mateix, a peu de camp. O que van obrir foc les metralladores sobre el propi terreny de joc. Fins i tot que van ser portats a l’infaust barranc de Babi Yar, on se’ls va afusellar. La realitat, però, va ser una altra.

Una setmana després d’aquell partit l’Start encara en va jugar un altre més, de nou contra el Rukh, a qui van tornar a guanyar, aquest cop per 8-0. En acabat la Gestapo va detenir a tots els integrants de l’equip (en realitat un d’ells, en Mikola Korotkykh , ja havia sigut detingut uns dies abans i torturat fins a la mort) acusats de formar part del Comisionariat del Poble per Afers Interns o NKVD (l’organisme de seguretat interna de l’estat de Stalin, que més endavant acabaria esdevenint la KGB) i van ser enviats al camp de concentració de Syrec a on Nicolai Trusevich, Ivan Kuzmenko y Alexei Klimenko van ser afusellats.

Arribats a aquest punt tenim un problema: hi ha dues versions contradictòries del que realment va passar, i tan sòls hi ha un supervivent que va presenciar aquell partit, Vladlen Putistin, fill de Mikhail Putistin -un dels jugadors de l’Start-, que pot posar-hi llum… clar que Putistin pot tenir els seus propis interessos en la història, així que també cal agafar amb pinces la seva versió.

Segons Putistin els jugadors van ser detinguts perquè volien saber si formaven part del Partit Comunista, i que en realitat, el Dinamo de Kiev (equip al que pertanyien tots els jugadors afusellats) formava part de l’estructura del NKVD. Altres versions diuen que els jugadors afusellats estaven implicats en un robatori de carn al camp de concentració i que aquest va ser el fet que els va condemnar… per variar, és tot molt confús. Hi ha qui diu que els jugadors que van sobreviure ho van fer perquè es van convertir en col·laboracionistes nazis (tot i que en Putistin va guanyar al 2005 un judici al tribunal d’Estrasburg davant d’un diari que afirmava això mateix). Fins i tot hi ha un pel·lícula russa de 2012 titulada match que obre la possibilitat a que tot l’equip de l’Start fossin col·laboracionistes de Hitler per la simpatia que tenien per la seva ideologia. És a dir, exactament la idea oposada a la que se’n tenia.

La realitat és que hi ha d’haver tanta feina de propaganda feta pels propis nazis en el seu moment i pels soviètics un cop acabada la guerra, que resulta impossible treure’n cap conclusió. El Partit comunista va convertir els jugadors de l’Start FC en un símbol de la lluita socialista. Encara ara són una llegenda als països de l’Europa Occidental que fins i tot tenen estàtues en la seva memòria.

Aquesta és un dels monuments erigits als herois (o no) de l’Start. I si “non e vero e ben trovato”.

Amigues, pel que fa a mi, faré el de sempre i em quedaré amb la versió que més m’agrada: que un grup de valents ucraïnesos van ser capaços d’enfrontar-se a l’adversitat i plantar cara a la tirania. I el què és més important, que van preferir morir amb l’orgull de saber que eren un símbol contra la injustícia abans de deixar-se derrotar per sobreviure. Feu com els valents ucraïnesos de la meva història (i dic de la meva història perquè no sabem exactament què pensaven en la vida real): lluiteu pels vostres somnis i no deixeu que ningú us digui el que sou o el que deixeu de ser.