Avui parlarem d’un personatge relativament famós. En Squanto, el nadiu americà (també se’n pot dir indis i no passa res, eh). Què? Us quedeu igual, no? Si teniu certa relació amb la cultura nord-americana és possible que us soni d’alguna cosa, si no és així, el més probable és que no us soni de res.
- El primer que hem de saber d’en Squanto és que era un nadiu americà que va néixer al 1580 (o ves a saber, perquè no crec que hi hagués cap funcionari del registre civil amb un calendari gregorià a mà quan va néixer la criatura… però com a data orientativa ens serveix).
- La segona cosa què heu de saber d’ell és que el seu nom real no era Squanto si no Tisquantum, però per algun motiu, als britànics els hi resultava més fàcil i còmode dir-li Squanto, i així se li va quedar el nom ja per sempre.
- La tercera és que… ja me n’he cansat. Us explico la història com un relat i ja.
Quan l’amic Cristòfol Colom arriba a Amèrica el 1492 començà la colonització de tot sud-americà i de l’Amèrica central. Aquesta colonització no es pot dir que fos immediata, però el cert és que en unes poques dècades tot el sud del continent Americà ja parlava espanyol. En canvi, Amèrica del Nord va resultar molt més difícil de colonitzar, fins al punt que la primera colònia estable britànica no es pot trobar fins al 1620, quan els famosos pelegrins del Mayflower funden la ciutat de Plymouth.
En realitat aquests pelegrins haguessin sigut pell abans de la primavera i s’haguessin mort de gana i de fred si no arriba a ser perquè quan la cosa pintava molt malament (ja n’havien mort més de la meitat) es van trobar, amb total estupefacció i donant gràcies a Déu, un nadiu anomenat Samoset (enviat pel cap de la nació Wampanoag, en Masassoit) que, miracles del destí, parlava anglès. Però això no és tot, al dia següent va tornar amb un altre company de tribu anomenat Tisquantum que, no només parlava anglès, si no que el parlava de forma fluida i gairebé millor que alguns dels propis pelegrins. Aquests dos indis, gràcies als seus coneixements lingüístics van establir certa amistat amb els pelegrins i els van ajudar a que no morissin de gana (cosa que estava a punt de succeir) donant-los menjar primer, i ajudant-los a caçar, pescar i conrear espècies locals després. Aquest fet, que us sonarà familiar, és commemorat pels nord-americans (blancs) dels EUA celebrant el famós Thanksgiving Day. M’imagino que els nadius nord-americans no deuen tenir gaire res a celebrar aquell dia.
Fins aquí. He de parar un moment per agafar aire i fer una petita reflexió:
Us imagineu que agafeu un vaixell allà al 1600, travesseu l’oceà i us planteu al cul del món, on se suposa que no hi ha viscut mai cap home blanc (disculpeu la llicència retòrica masclista), i que se us planta a la porta de casa, no un nadiu sinó dos, que parlen perfectament el vostre idioma? Però com és possible? És més: WTF!!!
Doncs com sempre, tot té una explicació. Però a partir d’aquí la història té diverses versions, així que jo us explico la que a mi em sembla més interessant i si no és del tot veraç… doncs m’és igual, no deixaré que la realitat m’espatlli una bona història.
Per a trobar una resposta, amics i amigues lectors/es, ens hem de remuntar encara més enrere, fins l’any 1605.
Squanto era un nadiu americà de la tribu Patuxet, tribu que ocupava el territori que actualment és conegut com a Massachusetts, i fins al 1605 va viure feliçment amb la seva tribu nòmada. La desgràcia cau sobre ell quan un comerciant anglès anomenat George Weymouth, un home amb allò que abans es deia un gran esperit aventurer (el que avui coneixem com a ànim d’espoli colonialista) fa una expedició a Nord-Amèrica i, en adonar-se’n de que allà no hi havia gaire matèria prima ni manufacturera amb la què comerciar, captura uns quants nadius que troba per allà com qui va a Andorra i compra tabac (allò que fas per tal d’amortitzar el viatge encara que no fumis). L’excusa que posa en George és que necessitava una prova que havia estat a Amèrica i també traductors per a poder-hi comerciar en un futur… per això es va endur ni un ni dos, sinó cinc d’indis.
En Squanto, juntament amb la resta d’indis es tiren 7 anys a Anglaterra aprenent anglès. No he trobat gaire informació sobre les condicions en que van viure durant aquest temps, però el què si que sabem és que l’any 1612 l’envien de tornada a Nova Anglaterra per tal que desenvolupi la tasca per la qual se l’ha entrenat: fer d’intèrpret. Allà l’hi envien amb el famós capità John Smith (el de Pocahontas), però quan sembla que la cosa s’arreglarà per al nostre protagonista, la desgràcia es torna a encebar amb ell: en la seva tornada cap a Patuxet un tinent del capità Smith, en Thomas Hunt, el segresta juntament amb altres indis de la zona i se l’emporta de nou cap a Europa, a Málaga més concretament, amb la intenció de vendre’l com a esclau juntament amb altres béns exòtics de consum com ara blat i peix salat autòcton de Nord Amèrica.
L’atzarosa vida del pobre Squanto havia anat de mal en pitjor, però per una vegada el va somriure la fortuna. L’esclavatge a Espanya en aquella època, si bé no era il·legal, estava molt mal vist perquè algunes faccions de l’església el prohibien explícitament (des del famós escrit de 1516 del frare dominic Bartolomé de las Casas, Memorial de los Agravios, de los Remedios y de las Denuncias) , de manera que quan l’infame Thomas Hunt intenta vendre a en Squanto i als seus companys com a esclaus per l’irrisori preu de 20£ per cap, un grup de monjos franciscans li “expropia” la càrrega humana del vaixell per a alliberar-los i per a instruir-los en la fe catòlica (sic). Passat un temps en Squanto convenç als monjos que el deixin marxar perquè vol tornar a casa seva i així torna a Londres, a on aconsegueix feina a unes drassanes acollit pel constructor naval John Slany. És allà on Squanto perfecciona l’anglès fins a parlar com un autèntic londoner. Després d’acompanyar algunes expedicions d’anada i tornada a Nova Anglaterra, finalment Squanto pot tornar a casa seva l’any 1619 a bord d’una expedició de… John Smith! Però un cop allà descobreix que el seu antic poblat ha sigut massacrat (probablement a causa de la verola que devia portar en George Waymouth) i ja ni tan sòls existeix, motiu pel qual decideix integrar-se a la tribu Wampanoag fins que dos anys després arriba el famós Mayflower a les platges de les seves terres.
I com acaba tot plegat? Doncs només un any després de donar un cop de mà als pelegrins, Squanto contrau una malaltia, possiblement verola d’origen europeu i mor. Si amics i amigues, després d’haver sobreviscut durant 14 anys a Europa amb una salut de ferro, en Squanto va contraure una malaltia europea a Amèrica que el va matar. Si algú desconeix el significat del concepte ironia, es refereix just a coses com aquesta.
En fi, aquesta és la història d’en Squanto, una bona persona que, tot i els avatars que li havia preparat el Regne Unit el destí, va decidir ajudar a un grapat d’anglesos quan va veure que estaven en risc de mort. Tot un exemple de superació personal i espiritual. Sóc jo i li calo foc al vaixell amb els anglesos a dins.
Quina gran història! Esperant amb delit la propera.
Moltes gràcies Karvala!
M’encanta i més ara que per Sant Jordi ha caigut la novel.la “The Terror” (dos vaixells atrapats en una expedició a l’Ârtic ) !!
Gràcies Àngel
en volem més :*