Tinc un grup de Whatsapp a on no hi surt el negre de la tovallola i el barret. Us ho juro. És un grup petit, amb només 3 participants (comptant-m’hi a mi) en el què tan sòls parlem de notícies relacionades amb la ciència i/o la tecnologia. Algú penja un enllaç d’una notícia i simplement la comentem. L’altre dia en Jaume va penjar un article sobre unes turbines que generen energia elèctrica a través de l’ús de l’energia cinètica de l’aigua destinada a ús domèstic. Això és que hi ha una empresa a Portland que ha aconseguit una concessió de 20 anys per a explotar econòmicament l’energia hidràulica de les canonades de la ciutat. És una gran idea, perquè l’energia per a bombar l’aigua de subministrament urbà s’hi inverteix de bon principi al procés, bombant l’aigua del subministrament des del lloc d’abastament fins a un nivell elevat, i des d’allà es subministra per sifonat a les llars, de manera que s’aprofita un remanent energètic que abans es perdia. L’únic contratemps per a l’usuari serà una petita pèrdua de pressió en el subministrament d’aigua, tan petita que no s’hauria ni de notar (potser caldrà recalibrar les calderes, res significatiu).

Quan en Jaume veu vídeos com aquest es posa de mala llet.

Disculpeu, què em despisto. La cosa és que en Dani va maleir amargament la notícia perquè, una vegada més, algú havia agafat una de les nostres brillants i maquiavèl·liques idees per a conquerir el món i l’havia dut a terme. Val a dir que una cosa és tenir una idea i una altra molt diferent dur-la a terme, però en qualsevol cas no deixa de ser curiós el fet que sovint, poc després de que algú tingui una idea que aparentment ningú havia tingut fins a aquell moment, algú altre, en alguna altra part del món, arriba a la mateixa conclusió i se li acut la mateixa idea. Com és possible? Serà casualitat? Doncs hi ha una teoria biològica molt interessant que intenta donar-hi resposta. És la teoria que dóna títol a aquesta entrada: La teoria de la Ressonància Mòrfica de Sheldrake.

Però abans de parlar de Sheldrake us he de posar en antecedents (ja sabeu com m’agrada fer-me l’interessant). Us vull parlar de l’Era Axial. Ens hem de situar a nivell temporal entre els segles VIII i V aC i a nivell espacial entre els paral·lels 20 i 40 de l’hemisferi Nord del Planeta Terra. Què? Com us quedeu? Si voleu una mica més de concreció hem de viatjar fins a l’Índia, Xina, Iran, Palestina i Grècia de fa més de 2500 anys. En aquelles zones, en un breu lapse de temps (des del punt de vista històric 3 segles són poca cosa) van aparèixer alguns dels més grans pensadors de la història de la humanitat i que van assentar les bases que servirien per a donar forma a les societats oriental i occidental fins a ben entrat el segle XVIII, quan els avenços tecnològics van canviar-ho tot i van començar a equiparar i democratitzar el coneixement a tot el món. Fixeu-vos-hi, en aquesta època apareixen a Grècia els pensadors presocràtics fins arribar a Sòcrates i Plató que es plantegen el funcionament d’allò ideal respecte a allò què és real. A Palestina apareixen els profetes (sobretot Isaïes) que donaran lloc a l’Islam i el Cristianisme. Zaratustra a l’Iran planteja una revolucionaria visió del món, com una confrontació entre el bé i el mal. Buda a la Índia i Confuci a la Xina desenvolupen un seguit de variants filosòfiques que van des del materialisme fins al nihilisme. Tots ells van anar acompanyats d’altres autors coetanis que potser no van ser tant brillants o representatius, però el tema és que en qüestió de 300 anys, i sense tenir cap mena de contacte, tots ells van aparèixer a diferents llocs del planeta per a donar visions completament noves que fan que l’ésser humà agafi concepció del “ser”. Per què això no va passar a Mesopotàmia o el Japó? Doncs no ho sabem, però el fet és que així va ser. Seria interessant saber si va passar el mateix a Amèrica, però no tenim registres escrits del que hi va passar en aquella època perquè sembla que les cultures precolombines no van desenvolupar el llenguatge escrit tal i com el coneixem nosaltres, però d’això ja en parlarem un altre dia.

Aquí teniu a en Zaratrustra il·luminant-se i tal.

El cas és que l’Era Axial ha sigut estudiada i comentada per molts filòsofs i historiadors al llarg de molt de temps. En quin punt la filosofia i la biologia s’agafen de la mà per a arribar a conclusions homòlogues? Hem de parlar la teoria del centèsim mico.

Tornem a viatjar, aquest cop fins a la illa de Koshima, al Japó del 1952. Allà s’hi fa un estudi sobre uns macacos (Macaca fuscata) que viuen a la costa de l’illa. Un grup de científics enterraven uns moniatos (en realitat eren batates, però us vull fer la història més propera) a la platja per a estudiar els hàbits del macacos. Els animalons anaven a la platja, desenterraven els moniatos i se’ls menjaven amb cert disgust perquè estaven plens de sorra, per la qual cosa no paraven de xerricar, escopir i netejar-se la llengua. Això és així fins que un dia una jove femella de 18 mesos (a la que els científics van anomenar Imo) va solucionar el problema de la sorra en el moniato rentant-lo en aigua de mar. A partir d’aquell moment els individus més joves comencen a copiar l’estratègia d’Imo, i deu anys després se suposa que ja són 99 els macacos que copien la mateixa estratègia. Quan el nombre de macacos arriba a 100 (d’aquí allò de el centèsim mico), de forma sobtada la mateixa conducta es comença a observar a altres poblacions de macacos d’illes veïnes amb les quals, teòricament, el grup d’Imo no hi havia tingut cap contacte. Així doncs, aquesta experiència ens demostra que quan un grup prou important d’individus d’una població adquireix un coneixement, aquest coneixement passa a formar part d’una mena de consciència comú d’espècie i que comença a ser adquirit per altres individus de la població de forma “espontània”.

Macaco meditant… “Per què dimonis ens havien d’arrebossar els moniatos amb sorra? Per què!? malparits”

Apassionant, no? Doncs bé, fixeu-vos que quan feia l’explicació hi ha un se suposa en negreta. I és que a partir d’aquí la història queda una mica tergiversada. La realitat és que l’estudi que van realitzar els primatòlegs japonesos comença amb un mostreig de 20 macacos i passats 10 anys són 36 macacos d’un grup de 59 els que rentaven els moniatos al mar. No s’arriba a 100 ni de conya, i tot i que hi ha observacions de conductes similars a altres grups de macacos teòricament aïllats del grup pioner, no s’hi pot establir una relació directa. Aquesta teoria la va publicar Lawrence Blair al 1976 al seu llibre Rhythms of Vision: The Changing Patterns of Belief. Val a dir que encara a dia d’avui aquesta teoria està envoltada d’una gran polèmica i que molts científics la cataloguen de teoria pseudocientífica o New age. Com sempre, jo us deixo la informació aquí i vosaltres la podeu interpretar com us doni la gana. En qualsevol cas no deixaré que la realitat m’espatlli una bonica història.

Com podeu veure, l’era Axial no presenta cap mena de controvèrsia, ja que es basa en una mera descripció d’uns fets ja esdevinguts, i el debat es pot centrar sobre aquest o aquell autor o sobre aquest o aquell concepte. La teoria del centèsim mico, en canvi, és molt discutida i rebatuda entre la comunitat científica (probablement amb raó) per falta de fonamentació. Doncs bé, la teoria de la Ressonància Mòrfica de Sheldrake presenta encara molta més controvèrsia i baixes passions que l’anterior, ja que l’autor insisteix en la veracitat de la seva hipòtesi tot i que no ha pogut demostrar-la mai. Si teniu curiositat, podeu participar en els seus experiments i extreure’n les vostres pròpies conclusions.

Però anem al lío. Tot comença l’any 1981 quan Rupert Sheldrake publica A New Science of Life: The Hypothesis of Morphic Resonance. En ell proposa el concepte de “camp mòrfic” com a patrons o estructures d’ordre físic que condicionen l’organització no només dels éssers vius, sinó també de mol·lècules o fins i tot cristalls. D’aquesta manera, certs fenòmens físics i biològics es fan més probables a mesura que van succeint més vegades. Un cop el camp mòrfic està fixat, entra en ressonància, permetent que arribi a poblacions que ni tan sòls estan en contacte amb la població pionera. La vessant biològica d’aquesta teoria entraria en conflicte amb la teoria de les espècies de Darwin, alineant-se amb una visió més lamarckiana de l’evolució. Com us he dit abans, la teoria de Sheldrake ha estat refusada àmpliament per la comunitat científica a causa de la irreproductibilitat dels seus experiments i a la infalsabilitat de la seva hipòtesi. De fet, el propi Steven Rose (neurobiòleg que el va ajudar a planificar els seus experiments i a la posterior recollida de dades) va criticar l’exposició de resultats que en Sheldrake va fer per tal de confirmar la hipòtesi.

Hola amics, sóc en Rupert Sheldrake. Què dieu? Què els meus assajos no serveixen per a res? Pregunteu-li al meu comptable!

Així doncs, sembla que la famosa ressonància mòrfica de Sheldrake no té cap gaire fonament científic, però en qualsevol cas ens ajudaria a donar resposta a diversos fenòmens pels quals no tenim cap mena d’explicació. L’acceptació d’una mena de consciència col·lectiva autònoma tindria unes implicacions sobre l’encaix de l’individu en la societat que ens donarien una visió de les comunitats completament diferent a la que tenim ara, però aquestes teories properes a Freud ja van ser descartades pels psicòlegs fa molt de temps. En qualsevol cas, aquesta mena d’interconnexió sensorial entre membres d’una mateixa espècie serviria per a explicar fenòmens com ara l’existència de l’Era axial que resulta simplement fascinant. També serviria per a explicar per què cada vegada que en Jaume té una idea original, apareix algú al cap de pocs dies i la porta a terme abans que ell s’hi hagi posat.

Té fonament la teoria de Sheldrake? Així a priori sembla que no, però el fet que hores d’ara no es pugui fonamentar a nivell científic no vol dir que no pugui tenir una base de certesa. Al cap i a la fi, de què estan fets els pensaments? Els filòsofs diuen que de paraules. Però a nivell fisiològic, què en sabem? Ocupen un espai físic? Les consciències són tangibles? Tenim tantes preguntes i tan poques respostes…

Fem una analogia. Sabem, per exemple, que la informació digital, no ocupa un volum espacial concret. És a dir, l’emmagatzemament de la informació es realitza mitjançant electrons que configuren un seguit de 1 i 0 en forma de càrrega elèctrica o magnètica. Aquells electrons sí que ocupen un volum, però l’ocuparien igualment encara que no estiguessin codificant informació. És a dir, un DVD del Senyor dels Anells ocupa exactament el mateix volum que un DVD verge, per tant la informació digital és tan sòls una disposició espacial concreta de determinades càrregues elèctriques o magnètiques les quals sí que tenen un pes físic concret. Cada electró té una massa que, depenent de la seva disposició en l’espai, exerceix una força, ja sigui cinètica o electromagnètica, i que es pot traduir en un pes (cal que recordeu que el pes és una força i que es mesura en Newtons). D’aquesta manera, per exemple, es pot calcular (de forma aproximada i amb un enorme marge d’error) que Internet, allà al 2016, tenia un pes de 1.500 Kg. No hauríem de descartar a la lleugera que passés quelcom semblant amb la memòria humana i que tingués algun tipus d’entitat física associada a la seva presència.

I tot això pel que fa a la memòria artificial, si intentem parlar dels processos que hi van associats per mirar de fer-ne una analogia amb la consciència humana, m’estaria ficant en un jardí de difícil solució, ja que a dia d’avui encara ens costaria molt trobar fins i tot una definició adequada per descriure què és la Intel·ligència Artificial.

Així doncs, a falta de respostes que posin una mica de llum a la naturalesa dels pensaments i de la consciència humana, la teoria de Sheldrake ens ofereix moltes ombres, però també algunes llums, que potser en són poques, però que a l’hora són prou brillants, crec. Personalment m’agrada pensar que quan molta gent es proposa un canvi, si són prou persones i ho desitgen amb prou força, aquell canvi es materialitzarà. Que tots els assoliments intel·lectuals de la humanitat ja formen part del nostre intel·lecte atàvic i que tot allò que és capaç d’imaginar una sola persona serà imaginable per tota la resta. És per això que, si bé la teoria de Sheldrake no es pot fonamentar a nivell científic, sí que trobo que a nivell humanístic i emocional té molt de recorregut. Penso que ens pot aportar conceptes interessants que ens impulsin a intentar ser millors persones (com a integrants d’una entitat superior anomenada ésser humà), i ja només per això es mereix la meva estima i li dono valor, encara que sigui des d’un distant escepticisme científic. És a dir, si ho pensem bé, quan es realitzen tasques i programes d’inclusió social estem ajudant persones individuals que es beneficien d’aquella acció, però la realitat és que totes les aportacions i esforços que es dediquen a aquella única persona acabaran tenint una repercussió sobre tot un col·lectiu, de manera que es podria dir que cada aprenentatge individual té una repercussió col·lectiva, tal i com proposa Sheldrake. Com més persones siguem capaces d’imaginar un futur diferent, més probable serà que aquella imatge es faci realitat per a tota la resta.

Sigui com sigui, estimades lectores i lectors, creieu o no en els camps mòrfics: vigileu el què penseu… Només per si de cas!