Què passa quan intentem llegir un llibre en un idioma que no coneixem? Simplement que no l’entenem. Aquest és el principi més elemental de la criptografia, la ciència (o potser hauríem de dir tècnica… o fins i tot art) que es dedica al xifrat i codificat destinat a alterar les representacions lingüístiques de determinats missatges per tal de fer-los inintel·ligibles per a totes aquelles persones que no disposin del sistema de xifrat o del codi que s’hi hagi aplicat.
Escriure del revés ja seria fer ús d’un codi
Dit així sona una mica barroc, però la realitat és més senzilla. Bàsicament estem parlant de realitzar canvis sobre un missatge per tal que resulti impossible entendre’l a no ser que disposis del codi que el desxifra. Seguint l’analogia del llibre que està en un altre idioma: si disposem d’un diccionari adequat, podrem entendre el missatge.
A què ve tot aquest rotllo? Doncs ve a que avui us vull parlar del manuscrit més misteriós del món, el manuscrit Voynich.
D’acord m’he omplert la boca de grandiloqüència, però és que puc assegurar amb rotunditat que no existeix cap altre text que pugui fer ombra al manuscrit Voynich pel que fa a misteri.
I què fa que aquest manuscrit sigui tan misteriós? Doncs bé, bàsicament que no sabem qui el va escriure, ni quan es va escriure i ni tan sòls sabem què hi diu ni en quin idioma està escrit tot i que alguns dels més grans criptògrafs de la història han intentat desxifrar-lo. Es tracta d’un llibre de 240 pàgines fet de pergamí que està escrit d’esquerra a dreta (tal i com ho fem nosaltres i just al revés de com ho fan els àrabs, per exemple) amb un diccionari d’entre 20 i 30 caràcters, tot i que podrien ser més, ja que de tant en tant es poden trobar alguns glifs que tan sòls apareixen un o dos cops en el llibre i que habitualment es descarten com a caràcters del voynichès (nom que se li dona a l’idioma emprat en el manuscrit), però ves a saber, perquè ningú l’ha pogut desxifrar mai.
A banda del text, el llibre consta d’un seguit d’il·lustracions de caràcter naturalista de diferents temàtiques (biologia, astronomia, receptes,…) que poden arribar a ser un tant pertorbadores. A cada pàgina, com a mínim, s’hi pot trobar una il·lustració.
Què us sembla? té una pinta,a priori, corrent per a un manuscrit del s.XV, oi?
La primera pregunta que a us ve al cap és: d’acord, és molt difícil de desxifrar… potser perquè en realitat és tot una enganyifa. A ningú se li ha acudit pensar que al llibre hi ha tot de lletres sense sentit i un grapat de dibuixos estranys però que en realitat no signifiquin res!? Doncs és molt poc probable, perquè el text, compleix amb la llei de Zipf, llei que estableix una proporcionalitat entre les paraules més comunes d’una llengua (la paraula més freqüent en una llengua apareixerà el doble de vegades que la segona més freqüent, el triple que la tercera, …) i que es compleix per a la majoria de les llengües conegudes, fins i tot per a aquelles llengües no naturals com ara l’Esperanto. Els llenguatges inventats, en canvi, no la compleixen (sobretot els llenguatges inventats fa més de 5 segles). Per tant és impossible poc probable que el voynichès sigui inventat.
I ara? ja no sembla tan corrent, eh? comença a ser sinistre…
He aconseguit la vostra atenció? Ara en voleu saber més, oi? Doncs deixem de parlar de tot allò que no coneixem del manuscrit i passem a parlar d’allò que sí que en sabem.
M’agradaria començar aquesta història pel principi, però no sabem exactament quan es va escriure el manuscrit ni qui el va escriure, així que haurem de començar la història una mica després del principi. Què sabem, doncs? Doncs gràcies a les proves basades en la descomposició de l’isòtop radioactiu del carboni, la famosa prova del carboni 14, sabem que va ser escrit a principis del s.XV, entre el 1404 i 1438 més exactament (amb un 99% de probabilitat).
El primer propietari conegut del manuscrit és l’emperador Rodolf II d’Habsburg, qui el compra al 1580 a canvi de 600 ducats (això serien uns quants milers d’euros al canvi de moneda actual). A qui li compra? Doncs aquí tornem a perdre’ns. Tot sovint s’afirma que el va comprar a John Dee (un suposat mag que tenia la facultat de parlar amb els àngels) i a Edward Kelley, (un estafador que actuava com a deixeble d’en Dee i que ja es mereixeria una entrada en aquest blog per sí sòl). I vosaltres, astutes lectores, direu: doncs així els primers propietaris coneguts van ser en John i n’Edward! Ben vist, però no podem assegurar que en Rodolf els hi comprès a ells, ja que la venda del manuscrit no figura en els diaris de John Dee (diaris molt detallats d’altra banda) i aniria relacionada amb la possible autoria del manuscrit per part del frare Roger Bacon, autoria que, per qüestions d’incongruències temporals va ser descartada després de la datació per carboni del manuscrit. En qualsevol cas no se li pot seguir el rastre més enllà, de manera que la nostra història comença amb Rodolf II. En Rodolf va estar buscant algú que li pogués traduir el llibre, però mai va trobar aquesta persona.
El següent propietari conegut del llibre és un alquimista txec responsable de la farmàcia de la cort de Rodolf II, en Jacobus Horcicky de Tepenecz, conegut amb el nom de Sinapius, qui es va apropiar del llibre a la mort de Rodolf i el va tenir entre el 1612 i el 1622. Durant aquest temps, sense èxit, va estar intentant traduir-lo. Sembla que es va obsessionar bastant amb el tema, i a la seva mort el va deixar en herència a un altre alquimista txec de la cort de Rodolf II, en Georgius Barschius, amb l’esperança que finalment aquest el pogués traduir. No va ser així, tot i que, veient que li seria impossible traduir-lo va estar buscant ajuda entre els erudits de l’època (per carta, ja sabeu que en aquella època no hi havia internet). Quan ja va perdre tota esperança, l’any 1665, el va llegar a Johaness Marcus Marci per tal que aquest el traduís, però en Marci era un personatge molt viu (i poc interessat en el manuscrit, pel que sembla), i el mateix any el va vendre a Athanaus Kirchner per una interessant quantitat de diners, un jesuïta amb molt d’interès en aquest tipus de documents. Kirchner el va posseir fins al 1680, però els seus esforços per treure’n l’entrellat van ser tan inútils com els dels seus anteriors propietaris. A la seva mort, el manuscrit va ser incorporat a la biblioteca del Collegio Romano (propietat dels jesuïtes, of course) i allà va romandre amagat pràcticament 3 segles, fins que el 1912 en Wilfrid Voynich, un químic lituà amb autèntica passió pels llibres el va adquirir.
Aquí hi teniu a en Voynich, el pare (adoptiu) de la criatura
Va ser el seu primer propietari del segle XX qui li va donar nom al famós manuscrit, i tot i que es va passar anys intentant desxifrar-lo no en va treure res. A la seva mort el va deixar en herència a la seva viuda, Helen Boole Voynich, que el va conservar fins el 1961 per finalment vendre’l a en Han Peter Kraus, un comerciant nord-americà supervivent de l’holocaust nazi i especialitzat en llibres estranys. En Kraus el va posseir fins al 1969, any en que el va cedir a la biblioteca Beinecke de llibres i manuscrits rars de la Universitat de Yale, a on encara se’l pot trobar.
Déu n’hi do, no? Val a dir que si en voleu una còpia en podeu comprar diferents edicions per internet.
Abans us he dit que alguns del més grans criptògrafs de la humanitat han intentat traduir el manuscrit.
El 1919 en William Romaine Newbold, professor de la University of Pennsylvania, va rebre’n una còpia. Creia fermament que l’havia escrit en Roger Bacon i que les il·lustracions representaven galàxies i cèl·lules, de manera que comença a afirmar en públic que Roger Bacon va inventar el microscopi i el telescopi a mitjans del segle XIII. També afirma haver descobert la clau del manuscrit, però el cert és que no en treu l’entrellat i s’hi obsessiona tant que acaba perdent el seny i mor al 1926 completament dement.
No m’estranya que el pobre home perdés el seny
Al 1944 un militar nord-americà d’origen rus especialitzat en criptografia anomenat William Friedman es dedica, conjuntament amb la seva esposa, a intentar desxifrar el manuscrit en l’intent més seriós (pel que fa a la metodologia científica) de desxifrar el manuscrit. En Friedman arriba a l’extrem d’involucrar part del seu equip de criptògrafs de l’exèrcit en el projecte, però tot i fer servir l’avançat sistema computacional RCA 301, deixen l’estudi inconclús.
L’any 1945 un metge oncòleg de New York, Leonell C. Strong també ho va intentar, però tampoc se’n va sortir. En qualsevol cas arriba a unes conclusions noves sobre el seu possible origen basant-se en els antecedents històrics de l’aparició del manuscrit.
A mitjans dels 60 l’equip de Friedman ho torna a provar amb els nous mitjans disponibles, però no tenen més sort que la vegada anterior.
Actualment hi ha molta gent intentant traduir el manuscrit, però sembla que els més famosos aspirants a traductors són el professor de la facultat d’odontologia de la University of Birmingham Gabriel Landini, i l’enginyer aeronàutic (director d’operacions de l’Agència Espacial Europea, poca broma) René Zandbergen. Ambdós han iniciat de forma conjunta el projecte EVMT (European Voynich Manuscript Transcription) que pretén aglutinar esforços de gent d’arreu per tal de poder traduir el manuscrit dels nassos. De fet ho podeu intentar vosaltres mateixos, si us hi animeu.
Enguany, el professor del departament de ciència computacional de la University of Alberta, Gregorz Kondrak i un dels seus alumnes de post-grau, Bradley Hauer afirmaven haver resolt l’enigma del manuscrit Voynich gràcies a una potent Inteligència Artificial, però la realitat és que tan sòls haurien sigut capaços de treure’n unes poques frases sense gaire connectivitat, per la qual cosa no es pot dir que hagin resolt absolutament res.
Arribats a aquest punt potser hauríem de parlar de les diferents hipòtesis sobre el manuscrit, però veureu, en són tantes i tant diverses que costaria detallar-les totes. És a dir, en primer lloc tenim les hipòtesis sobre la seva autoria, que van des de Roger Bacon (ja descartat) fins al propi John Dee. D’altra banda hi ha les hipòtesis sobre el contingut del manuscrit, la primera i encara no descartable és que tot plegat, tot i la llei de Zipf, sigui una enganyifa sense sentit. Però n’hi ha d’altres que parlen de tractats d’herbologia, de medicina o fins i tot, els més descabellats, d’energia nuclear! A banda d’això queda per resoldre la mare dels ous: en quin idioma se sustenta el voynichès. Hi ha teories per a tots els gustos: que ve d’alfagrames de l’hebreu antic, que està en una variant del llatí medieval, que es tracta d’una llengua europea occidental codificada o fins i tot que està escrit en Rongo Rongo, l’idioma Rapa-Nui de l’illa de Pasqua.
Això és una tauleta escrita en Rongo Rongo… sí, per què no? total, els productes de l’Illa de Pasqua eren molt populars a l’Europa medieval
Amb quina de totes us quedeu? Per la meva part, a falta de dades més concloents, prefereixo seguir pensant que el manuscrit conté informació real i que, aquella qui fos que el crees, intentava transmetre alguna informació que considerava de capital importància. Pel que fa a la resta, ho deixaré en stand by. Sigui com sigui m’encanta que segueixin havent-hi enigmes antics en un món tant modern, enigmes que ens ajudin a agafar perspectiva i ens serveixin per a adonar-nos que no som tant espavilats com sovint ens creiem.
