Tinc una obsessió, des de sempre, per la comunicació i el periodisme informatiu. De fet, sempre he volgut ser periodista i sempre he pensat que seria un gran repte i exemple de superació, tenint en compte la meva condició.

És per això que he plantejat una entrada al bloc un xic diferent. M’ha semblat molt interessant fer un repàs de celebritats, que per a mi són referents positius. Una d’aquestes persones en és en Kilian Jornet! Val, segurament és el referent de moltes persones, és un esportista súper conegut i pot semblar poc original mencionar-lo. Però és del tot cert: en Kilian Jornet és un exemple de superació personal digne d’admiració, de la meva admiració segur! M’encantaria conèixer-lo i a la seva família també. La seva mare, la senyora Núria Burgada, descriu en alguna entrevista que alguns dels mitjans de comunicació de renom li van fer, que el seu fill sent passió per la muntanya. La passió, la senzillesa i la perserverància són els valors i principis que van marcar el camí d’en Kilian i són les notes característiques del seu projecte vital (esportiu al menys).

El Kilian va néixer entre muntanyes, són com casa seva i d’aquí la seva passió. Ha estat vinculat sempre a elles des de fa 30 anys. Hi ha una anècdota que explica el pare del Kilian, l’Eduard Jornet, que ve a dir que quan era petit li feia passar cinc mesos a l’any a 2.000 metres sobre el nivell del mar, envoltat de neu. Pel que llegeixo, la seva mare recorda que quan tenia 18 mesos, es varen inscriure a una caminada per la zona de Bagà i en Kílian va fer tot el recorregut carregant la motxilla de les seves coses. Van estar caminant 8 hores.

Quan tenia 3 anys va fer el cim del Tuc de Molières, la seva primera muntanya de més de 3.000 metres. Als 5 anys va trepitjar la muntanya més alta, els Alps. Anys més tard la va tornar a fer en només 8 dies. Amb 13 anys va accedir al Centre de Tecnificació d’Esquí de Muntanya de Catalunya (CTEMC) de la Federació d’Entitats Excursionistes de Catalunya (FEEC), per a esportistes d’alt rendiment. Amb 20 anys va batre el rècord de la carrera de  muntanya més prestigiosa del món, l’Ultra Trail Mont Blanc. No és increïble? Però més increïble és que tot el seu món, des que va poder alçar-se a caminar, ha girat entorn al que semblava una afició. Això va més enllà: és una manera de viure. Prenc nota a la meva llibreta de referents.

He començat compartint que tinc una obsessió per la comunicació. Prenc com a referent en Kilian Jornet, perquè gràcies als mitjans he pogut conèixer la seva trajectòria. I gràcies a periodistes que fan el tractament informatiu per divulgar no només els èxits esportius si no també les gestes familiars i personals. Amb aquesta reflexió enllaço amb un altre dels meus referents: la periodista Mònica Terribas.

No conec a cap  periodista amb discapacitat, però sí que cada vegada més es coneixen persones que conviuen amb persones amb discapacitats, com podria ser, ni més ni menys, la Mònica Terribas: és sabut que el seu fill, Marc és Síndrome de Down i el seu marit, en Sergi Cutillas té una discapacitat física que l’obliga a moure’s en cadira de rodes.

Personalment penso que la Mònica també és una altra persona admirable i està a la meva llibreta de referents de superació personal. Crec que no deu haver tingut una vida gaire fàcil, tot i que no la conec de viva veu, tan de bo! Ja em puc imaginar com es deu sentir de vegades. No és fàcil saber que el teu fill té una discapacitat en el moment de néixer  i viure en una societat com la nostra, que diu que és inclusiva, però estem a anys llum. Aixó que li diguin a la meva mare i no és cap periodista! S’ho va passar molt malament i això que jo sóc, com diu l’equip UP, the boss.

Em quedo de la Mònica, que des de que ho va saber sembla que s’ha pres la vida amb molta filosofia i amb molta tranquilitat, un fill et dóna de tot i més i la parella de vida, també!  Escoltar-la a la ràdio, a  la tele, les entrevistes que fa…, és tan “canyera” que penso que les persones que tenim dificultats i necessitem determinats suports, volem trobar-nos pel camí mags i fades amb aquesta personalitat. Admirable veure com sap gaudir de la vida amb les persones que més s’estima tot i les dificultats (discapacitat).

Aprofito l’avinentesa per compartir un recurs periodístic molt interessant. Es tracta de TEBVist o una altra manera de veure la discapacitat fent periodisme. És un canal de televisió online guionitzat, realitzat i conduit per persones amb discapacitats, però sense els professionals que una tele porta darrere bambolines. Ben assessorats i acompanyats amb bones dosis de treball en equip i entusiasme, fan possible el seu somni de treballar com a periodistes. Es creuen el que estan fent, s’impliquen al màxim per donar rigor i serietat. En el TEBVist ells/es mateixos/es expressen el que volen, mitjançant les seves capacitats, amb les seves inquietuds i la seva manera de ser.

En aquest link, http://www.teb.org/tebvist/index.php/presentacio/qui-som, podeu veure tot allò què fan. Mireu amb quina il·lusió ho fan!

Acabarè esmentant a l’última persona en el meu tinter abans que marxeu a dormir.

Es tracta de Màrius Serra. L’escriptor i periodista tenia un fill amb paràlisi celebral. Fa uns anys va emprendre el seu viatge cap a les estrelles a causa d’una aturada cardiorespiratòria. En Lluis, àlies Llullu, tenia una pluridiscapacitat congènita que li impedia gran part de la seva mobilitat.

Per donar a conèixer la discapacitat de les persones com en Lluis i fer visible la situació de les famílies, l’escriptor va publicar el llibre “Quiet”.

Per donar conèixer aquesta malaltia i les dificultats que comportava, el mateix Màrius va organitzar una festa. I la va promoure amb el nom “Mou-te pels quiets”, i també un concert benèfic per recaptar fons per les Fundació Nexe i l’Escola Gimbarda. Aquest llibre que va publicar és un relat molt especial on explica els set anys de vida del seu fill i ell com a pare. Tampoc tinc el plaer de conèixer personalment a Màrius Serra. Només des de l’anonimat em sembla una història increïble i una meravella de persona.

Per mi són influències molt positives amb alta superació personal i els seus relats són motivadors. Quan estic de “baixon” hi penso, i em faig més fort, més bona persona i, això sí, sempre sense deixar de ser com sóc.

Moltes gràcies i… UP dormir!!!