Suposo que alguna vegada heu sentit aquesta expressió: no tots els herois porten capa. I és cert, per exemple: en Matt Murdoch no en porta, de capa. No us sona aquest nom? I si us dic el nom del seu alter ego, Daredevil? Ara potser sí, però per si de cas, en Matt és un personatge de Marvel que va tenir un accident de petit que li va provocar que perdés la vista, però a canvi els seus altres sentits es van súper desenvolupar i gràcies a les seves habilitats especials es dedica a combatre injustícies amb el seu bastó. Per què us parlo de’n Daredevil? Doncs perquè em recorda molt al meu avi: per a mi era un heroi que tampoc duia capa, va quedar invident per un accident i combatia les injustícies amb el seu bastó a mitjans del segle passat.

Efectivament aquesta entrada no és cap entrevista, sinó quelcom semblant a una d’aquelles entrades estranyes que fa l’Angel, que m’ha donat el seu vist-i-plau per aprofitar la seva secció Inside Up i encabir aquesta petita columna sobre un gran personatge. Ja m’hagués agradat fer-li una capaCITA però en aquella època ningú sospitava que ens  estiguéssim contagiant amb la Síndrome UP, i malauradament ara ja és tard per a fer-li, de manera que aquestes línies són el meu particular homenatge a la memòria del meu avi patern que avui celebraria el seu 93è aniversari.

El Señor Luís, nickname amb el que tothom el coneixia, va néixer a Sanzoles del (spoiler alert) Vino, un poblet de Zamora format per poc més de 500 habitants. El nom del poble ja indica que es tracta de terra vinícola (DO Toro). M’ho ha confirmat mon pare que fa pocs dies hi van estar en família gaudint del seu recés estival i recordant al seu pare (ja us podeu imaginar que van participar en algun o altre taller d’enologia). Òbviament, jo sabia que el meu avi era “zamorano”, però són aquelles coses que passen amb els pobles del avis, que no sabia exactament de quin poble. Error esmenat.

La seva vida està plena d’anècdotes i vivències dignes de guió de peli al més pur estil de les històries almodovarianes costumistes i amb molta dosi de “No me chilles que no te veo“. Si som sincers, també hi ha un xic de Lars Von Trier, però no el deixarem entrar en aquest espai.

Com és propi de la naturalesa infantil, ell de ben petit devia ser un belluguet inquiet i explorador. Un dia jugant va caure de morros a la llar de foc i de les cremades que es va fer als ulls va perdre totalment la visió. Tenia aproximadament 2 anys. A partir d’aquí comença el seu llarg i èpic viatge en pro de la integració, la inclusió, la normalització i l’activisme vers les persones amb discapacitat visual. Aquest viatge mai el va haver de fer sol, sempre el va fer acompanyat de la gent que ens l’estimàvem amb bogeria.

Sempre m’he preguntat com s’ho havia pogut fer per ser tan autònom i espavilat. Al meu avi, com a qualsevol persona invident, en moltes circumstàncies habituals li ha calgut l’ajuda d’altres persones, conegudes o desconegudes. Però ha estat molt independent i ha gaudit de molta confiança en sí mateix. Amb tots els moments que m’ha regalat puc dir que mai ha deixat que ningú l’etiquetés, que li digués que no podia fer allò o això. Recordo un dia, passejant pel seu barri amb ell de bracet, un noi es va acostar a demanar l’hora. En adonar-se’n que el meu avi era cec va dir “Aix, perdó” i el meu avi es va encendre com una teia i li va tirar un moc que el va deixar ben escaldat. No li va faltar temps per fer una masterclass de braille i d’integració allà al mig del carrer. Haig de reconèixer que va ser tot un espectacle digne d’ovació. Aquell pobre nano va despertar, sense voler, tota la fúria pedagògica del Señor Luís.

Un “robado” que li vaig fer per la Rúa Mayor de Salamanca.

Tenia una veu molt profunda i ànima reivindicativa. Jugava amb les paraules tot fent moralines enginyoses que acabaven en alguna rondalla i tot sovint enregistrades en suport cassette amb el seu “chisme” radiofònic. Encara corren per casa contes que ens explicava. El meu predilecte “Les 7 cabretes i el llop” on, entre els “de repeeenteee” i “muestra la patita por debajo de la puertaaa” sonaven els nostres espinguets. Tot sovint te’l trobaves cantussejant una mena de fados o cobles per casa o descansant a la seva butaca, o sulfurat amb el meu tiet Daniel quan posava “El último de la fila” a tot drap. Era tan intens com les seves abraçades; tenia un anell d’or, d’aquells que duen un segell ben gruixut (sense comentaris) i que cada vegada que t’abraonava el maleït anell se’t clavava com quan marquen els vedells.

Una personalitat a l’ús d’Al Pacino (¡todo esto es una basura! ¡Cuándo la porquería se desparrama unos corren y otros se quedan!) a la peli Scent of a Woman. Tal qual, integritat i valor, com diu el protagonista a l’escena del discurs “aquesta és la pasta de la que ha d’estar fet un líder”. El meu avi ho era.

Era autèntic i molt bona persona. També presumit i encisador. Un senyor molt culte i llegit, cul inquiet a nivell intel·lectual i polític (va ser simpatitzant del partit socialista molt de temps i delegat provincial a la ONCE per Castella i Lleó).

Aquí enllaço una entrevista francament entranyable que li van fer al Tribuna de Salamanca. Es van equivocar en la data de naixement però, què són uns dies amunt o avall, oi?. En el seu moment em va sorprendre gratament descobrir més coses del meu avi que no sabia, com ara que la seva peli preferida era Genoveva de Brabante!!! I ara que la torno a rellegir em salten les llàgrimes de l’emoció! La seva fal·lera amb Guardini la deixem per un altre post.

 

Sempre molt mudat, cap càries, camisa impecable, corbata i perfum selecte molt fan de Loewe. Els meus tiets paraven bojos perquè la colònia semblava que se la begués! 

És un resum biogràfic molt emblemàtic. Li mancarien algunes mencions com ara a la meva àvia Teresa, o als seus 6 fills, els meus tiets i tietes, la tía Virgilia… I alguna personeta més que per ell era ben especial.

No saps com et trobem a faltar! Sempre he buscat espais temporals per escapar-me a Salamanca ni que fossin 24h per estar en companyia de la meva família. És un llarg viatge, però valia la pena arribar i trobar que tot era màgia: cridòria a la balconada al ritme de “¡Ya estàs aquí!” “¡Ven qué te abrazo!“, molt Mr. Marshall. Aquella casa feia olor a guisat del bo; entraves a la cuina i et trobaves sabons que havia fet la meva àvia; et trobaves aquells mobles de l’any de la picor, que estaven sempre iguals com congelats en una fotografia tridimensional, i amb algun que altre souvenir d’aquells que regalava el diari Marca del Real Madrid (sincerament, a mi sempre m’ha fet molta gràcia). Llavors la veu de l’abuelo:

– ¡Hija! ¡Hijaaaa! ¡Alondra de primavera! Sí, sí…, tal com ho escric. Pot semblar cursi però m’encantava i em feia sentir com “la reina de los mares“. Llavors sempre les mateixes respostes: “¡Pero si no me ves abuelo! ¡No sabes cómo soy! I ell sempre les mateixes rèpliques: “No te veo con los ojos pero te veo“. No segueixo perquè tot eren lloances molt joglars i em fan emocionar.

En fi, el meu avi va deixar aquest món per anar-se’n a les estrelles fa poc temps i malauradament sóc incapaç de dir què pensaria sobre les capacitats, les competències, les discapacitats més enllà del que es recull a l’entrevista al Tribuna. Però d’una cosa n’estic segura, era molt i molt UP i si aquesta nit veus alguna estrella, segur que és ell cantant.

Hi ha molts superherois cecs, el nostre prefe en Daredevil. Utilitza el bastó com el meu avi, con un guerrer.

Per finalitzar, us deixo unes quantes reflexions pel que fa al tracte en vers a les persones invidents:

• Podem fer bromes sempre que vulguem i no patir si utilitzem verbs com “veure” o “mirar”. Amb el meu avi ens fèiem un tip de riure amb els “¡Nos vemos luego! “¡Mírame abuelo!” o “¿Ves lo que estoy diciendo?”. Era un no parar espontani i natural. Doncs així hauria de ser el tracte: el meu avi com a persona cega era molt conscient de les litúrgies i costums del llenguatge i ell les utilitzava sempre que li donava la realíssima gana. Per això, si estem tranquils i relaxats més fàcil serà la comunicació i més normalitzada serà la relació.
• Aspectes de sentit comú: si vols saludar una persona cega, és evident que no veurà si li allargues la mà o t’acostes a fer-li un petó (i ull amb això, perquè com no s’ho esperen et pots endur un bon bolet, imagina quina situació més incòmode!). El que hauries de fer és anticipar-li que la vas a saludar, per exemple, allà al barri del meu avi tot sovint se sentia “Hombreeeee señor Luiiiiissss” i llavors ell s’aturava, somreia i esperava a que la persona se li acostés a saludar. Una alternativa més discreta és acostar-s’hi i dir-li “Hola, sóc XXX, com estàs? Et faig dos petons”. Tan simple com això, però va a gust de cadascú.
• No subestimar les capacitats de les persones cegues, sobretot perquè els seus altres sentits estan sobredesenvolupats. El meu avi sabia i notava si l’estava espiant, sabia trobar-me si jugàvem a amagatalls, sabia perfectament si estava fent alguna dolenteria per casa, si el semàfor no era auditiu ell sabia perfectament quan creuar i quan no…
• No totes les persones cegues necessiten els mateixos suports per a la seva autonomia. El meu avi s’orientava increïblement bé, mai ha necessitat de gos pigall, això sí, alguns principis bàsics sí que s’havien de respectar: el seu punt de referència clau sempre ha estat les parets i l’ordre de les coses (com alguna cosa estigués fora de lloc, cames ajudeu-me!); si volies anar de bracet amb ell, res d’agafar-lo tu, al contrari, ja ho feia ell per saber on trepitjar. Em ve al cap una anècdota d’una emprenyamenta molt gran quan el meu pare va aferrissar-se amb intenció d’apropar-lo a una cadira. Érem a una terrasseta de la Plaza Mayor de Salamanca, pinyes de cadires, taules i xivarri. Pel meu avi fer passes endavant sense cap punt de referència i amb els obstacles que hi havien era com precipitar-se al buit. Tot i la bona intenció, mon pare no va gosar mai més de tenir iniciatives d’aquest tipus, con esto os lo digo todo. Preguntar abans de “tocar”.