La Maria Pallisera és la Investigadora Principal del Grup de Recerca en la Diversitat de la Universitat de Girona. Combina la docència i la recerca amb tot allò que suposa ser mare de 3 fills.

Demà és el Dia Mundial de la Síndrome de Down, una diada relativament nova perquè es commemora des del 2012. Va ser al desembre de l’any 2011 que l’Assemblea General de les Nacions Unides va designar 21 de març (21/3), és un símbol que recorda la triplicació del cromosoma 21, anomenat Síndrome de Down.

Aprofitant l’avinentesa i la gran expectació que em provoca, he necessitat compartir algunes reflexions amb la Dra. Maria Pallisera referent en recerca inclusiva i en la diversitat de la Universitat de Girona. La Maria m’ha posat totes les facilitats per trobar-nos i jo només l’he pogut convidar a una infusió. Ens hem trobat en un lloc emblemàtic: ni més ni menys que a la Plaça Sant Domènech davant el Rectorat de la Universitat. També ens ha acompanyat la meva filla de quasi 4 anys (demà també celebrem el seu aniversari, el primer dia de primavera) i entre dificultats tecnològiques, la tramuntana i les necessitats d’atenció d’una nena de quasi 4 anys, ha estat com a mínim una tertúlia entranyable. Segurament per la Maria ha estat surrealista, però a nosaltres dues ens ha encantat.

Maria, demà és el Dia Mundial de la Síndrome de Down, què en penses d’aquest tipus de commemoracions, ets crítica amb aquestes celebracions?

Bé (la Maria fa cara de circumstància). Sí que ho sóc de crítica, bastant. Però, fa relativament poc que es commemora i em sembla bé, perquè el que s’està intentant és donar visibilitat a una realitat, des de tots els àmbits possibles. És un dia per recordar-nos, com a societat, que necessitem aconseguir la total inclusió de les persones que pateixen aquesta síndrome (o altres discapacitats), ja que moltes vegades són excloses a causa de les limitacions que poden patir.

S’ha avançat molt en inserció laboral de les persones amb discapacitat però tenim temes pendents: la seva participació pública i vida social. HI ha metodologies, en l’àmbit del treball, que s’ha demostrat que funcionen. Parlo del Treball amb Suport i dels Centres Especials de Treball, però què passa amb l’esfera social? Són presents en escenaris i processos de participació social, pública i ciutadana? Hi ha molta feina a fer.

Un aclariment: com ho hem de dir…discapacitats, dificultats, diversitat funcional…

La veritat és que hi ha hagut molta polèmica entorn els noms i visions de les discapacitats. Penso que el què val, és el què vulguin les persones que tenen alguna discapacitat, sigui del tipus que sigui i de discapacitats hi ha moltes. És curiós però, la visió que havia al darrere de la terminologia emprada fa anys, de noms vomitius, era molt interessant per normalitzar aquestes condicions en la vida quotidiana, ordinària. Hem avançat i millorat els aspectes terminològics deixant enrere els mots de “subnormal, mongòlic, retrassat“, etc., però penso que queda molt per millorar pel que fa a la visió què es té de les persones amb discapacitat.

Retrocedim una mica…, com vas decidir dedicar-te al que et dediques?

Vaig fer Pedagogia i els itineraris d’especialització es focalitzaven en una intervenció més curricular, més escolar. A mi no m’interessava gaire, perquè sentia més vocació per quelcom terapèutic. Vaig entrar a treballar, per una substitució en un Centre Ocupacional i… (no he trobat paraules aquí, només puc dir que la Maria feia cara de fascinació)… Quanta gent amb discapacitats junta! Això fa uns 25 anys i gairebé no se’n veia tantes persones amb discapacitat pel carrer. Arribar aquell centre va ser revelador. I a partir d’aquí, com que no en tenia ni idea, vaig voler formar-me, especialitzar-me, fer recerca.

Fer recerca però a més a més, investigació inclusiva amb la participació del Consell Assessor.

L’altre dia que em vau convidar al focus group amb el Consell Assessor (format per persones amb discapacitat intel·lectual) em vaig quedar sense paraules. Per una banda pel tema de treball, que el desconeixia: el pla pilot de disposar d’un tutor per a la presa de decisions d’alt impacte. I en segon lloc, per les habilitats socials, comunicatives i didàctiques que tant tu com la Judit Fullana posàveu a disposició del grup per dinamitzar-lo de la manera més normalitzada i natural que he vist mai.

Bé, estic acostumada a impartir docència, a ser didàctica, a fer-te entendre i ja porto 6 anys conduint els grups de discussió del Consell Assessor. La primera vegada que ho vaig fer no vaig dormir en tota la nit (riu).

A les classes has tingut o tens alguna persona amb discapacitat?

No, i aquesta és una assignatura pendent i penso que ens queda molt poc per veure i treballar amb aquesta realitat a les nostres aules.

Com comentaves, hem avançat molt però queda molt per fer. Quina seria la teva carta als reis?

(La meva filla a l’escoltar “carta als reis” , ens ha interromput i li ha preguntat a la Maria: Què t’han portat els reis? Molt honestament, he pensat que no sortiria res de bo d’aquesta entrevista).

Com dèiem: la participació social i pública de les persones amb discapacitat; la seva acreditació i formació professional perquè està a les basseroles; metodologies de formació amb suport, seguint estratègies com les del treball en suport; el desenvolupament de les competències socials de les persones amb discapacitat…

La nostra trobada acaba intentant capturar el moment davant la façana renaixentista del Rectorat i deixant a l’aire tot de qüestions per ser abordades des de moltes mirades. M’acomiado amb el mateix entusiasme que em transmet la meva filla i marxo amb moltes ganes de saber-ne més. Gràcies Maria!

Fins la propera capaCITA!