Comença la classe de biologia i et poses a dir obvietats:

La biologia és la ciència que estudia els éssers vius.

Sembla bastant clar diferenciar allò que és viu d’allò que no ho és, però ara us demano que us agafeu 10 segons per a fer l’exercici mental de definir què és un ésser viu.

Us heu en sortit? No és tant fàcil, oi? Precisament una de les qüestions que sovint costa més d’explicar a les classes de biologia és precisament aquesta. Què és la vida?

Si busques al diccionari de la llengua catalana t’apareixerà això:

---

Vida

[o.; del ll. vīta, íd.]

f 1 BIOL 1 Estat dinàmic de la matèria organitzada caracteritzat bàsicament per la seva capacitat d’adaptació i d’evolució davant els diferents canvis en el medi, i pel fet de poder reproduir-se.

---

El diccionari fa una mica de trampa, perquè el que fa és dir-te que la vida és un estat en el qual la matèria organitzada (sembla que estiguem parlant d’una associació de criminals) és capaç de dur a terme aquelles funcions que històricament hem atribuït a la vida. Per tant, segons el diccionari, la vida és la qualitat que presenten aquelles coses (deixem-ho així) amb capacitat d’adaptar-se i evolucionar als canvis del medi i de reproduir-se.

Segons aquesta definició jo infereixo que si no ets capaç de reproduir-te no estàs viu… d’acord jo també estic fent una mica de trampes i de demagògia (diguem-ho tot), però no em negareu que a aquesta definició, a poc que en grates una mica la superfície, se li veu el llautó.

Així doncs, què? Què és la vida?

Quan un intenta trobar un resposta transcendental sempre és bona idea fer una visita als nostres amics, els grecs de la Grècia clàssica.

Segons Plató la vida s’originava quan la psique (o ànima immortal) entrava dins de la matèria i que desapareixia quan aquesta l’abandonava. El seu deixeble, Aristòtil, anava una mica més enllà i afirmava que les ànimes incorporaven aquell principi vital que, no només atorgava la vida, sinó que conferia un caràcter identitari propi a cada ésser viu que no es podia explicar segons les seves qualitats materials.

Aquesta idea s’acosta bastant al concepte que tenen de la vida bastantes religions, tant orientals com occidentals, des del cristianisme a l’hinduisme. Segurament aquest concepte va ser heretat de les antigues religions egípcies que ja creien en una ànima immortal (d’aquí tota la martingala de les piràmides i les mòmies). Però com que aquí no hi hem vingut a parlar de teologia, ni em vull perdre en debats estèrils, aparcarem el tema de l’ànima.

Al llarg dels anys posteriors el concepte va anar evolucionant. La vida és la qualitat d’allò que és capaç de dur a terme les funcions vitals. Molt bé, i les funcions vitals quines són? Doncs el consens (amb el qual combrego) és que són les següents:

• Nodrir-se
• Reproduir-se
• Interactuar amb l’entorn

Molts científics i filòsofs, després d’acceptar la teoria de l’evolució de les espècies de Darwin, hi van incorporar:

• Evolucionar

En qualsevol cas, aquestes definicions segueixen fent trampes. Fixeu-vos-hi:

– Què és la vida? És la qualitat que presenten aquells cossos capaços de dur a terme les funcions vitals.

D’acord, però llavors:

– Què són les funcions vitals? Són les funcions que duen a terme aquells cossos que tenen vida.

Ho veieu, no? És una definició circular, com la de definir la vida per negació de la mort i la mort per negació de la vida, i com a tal és inútil.

No és fins al 1944 que Edwin Schrödinger, en el seu llibre What is life? Proposa un punt de vista diferent. Val a dir que Schrödinger era un físic centrat en l’estudi dels fenòmens quàntics (més conegut pel seu famós gat zombi) que va guanyar el Nobel de física al 1933, i que dins de les seves aportacions a la ciència, aquesta és una obra menor resultat de la capitulació d’unes quantes conferències divulgatives. Contra tot pronòstic, un físic (brillant, però un físic al cap i a la fi) va fer una aportació impagable dins del món de la biologia gairebé sense ni proposar-s’ho. És el que té ser un geni, suposo.

Schrödinger proposa dues idees:

1. La vida no és aliena al processos de la termodinàmica, de manera que els sistemes biològics incrementen la seva complexitat exportant l’entropia que produeixen els seus processos.

Això vol dir, bàsicament el que ja havíem tractat anteriorment: que la vida és capaç de generar ordre en contra del que proposa l’univers.

2. La química de l’herència biològica ha d’estar basada en una mena de “cristall aperiòdic” capaç de codificar informació irregular.

Parlem un moment d’aquest segon concepte. Quan Schrödinger parla de cristall aperiòdic fa referència a alguna estructura indeterminada. Heu de tenir present que en aquella època encara no es coneixia l’existència de l’ADN. Aquest cristall aperiòdic que codifica l’herència biològica vindria a ser el propi ADN del qual Schrödinger en desconeixia l’existència perquè encara no havia sigut descobert. De fet James Watson, guanyador del Nobel de medicina l’any 1962 pel descobriment de la distribució de doble hèlix dels àcids nucleics de l’ADN (juntament amb el biofísic Francis Crick, la química Rosalind Franklin -una de les moltes dones oblidades per la ciència- i el físic Maurice Wilkins) va reconèixer que va ser la lectura del llibre de Schrödinger el que el va dur a investigar els gens.

Se’ns acaben d’obrir dues portes, la de l’entropia negativa, que –com ja sabeu- per a mi és determinant pel que fa a la descripció de la vida, i la de l’herència biològica.

Siguem sincers, quanta estona podríem estar parlant de vida abans de que algun espavilat ens digues:

– La vida és l’ADN.

Sempre tinc algun alumne que no sap ben bé ni què és l’ADN però que està convençut que l’ADN és la base de la vida… Bé, parlem-ne.

ADN són les sigles d’Àcid DesoxiriboNucleic. Bàsicament es tracta d’una sèrie de bases nitrogenades lligades a uns glúcids (molècules semblants al sucre que es posa al cafè) que formen cadenes llarguíssimes enllaçades mitjançant uns àcids fosfòrics. Aquestes bases nitrogenades poden ser de quatre tipus i són complementàries dos a dos, de manera que poden codificar informació d’una manera semblant a com ho fa un ordinador. La única diferència rau en que un ordinador fa servir dos números: 1 i 0, mentre que l’ADN fa servir quatre bases nitrogenades (que representem amb lletres): A, T, C i G. Aquesta informació és com una mena de manual d’instruccions la cèl·lula fa servir per a fabricar proteïnes, ajuntant aminoàcids a través dels ribosomes. I ja està, això és tot.

És a dir, si la proteïna fos l’armari Fiströ, el ribosoma series tu (que ets qui el munta), els aminoàcids serien les peces de l’armari i l’ADN seria simplement el llibret d’instruccions de muntatge.

Vist així l’ADN no sembla pas per a tant, oi?

 

Bé, he obviat que en el cas de les proteïnes (i seguint l’analogia) únicament disposaríem de 20 tipus de peces (aminoàcids primaris) per a muntar un nombre infinit de mobles diferents (proteïnes), i que alguns d’aquests mobles constarien de milers de peces. Sense l’ADN la cèl·lula no sabria ni per on començar per tal de muntar una proteïna. I si us esteu preguntant per què dimonis sóc tant pesat amb el coi de les proteïnes és perquè, exceptuant alguns lípids i glúcids, tot el que és una cèl·lula i totes les funcions que fa una cèl·lula són a través de les proteïnes.

Ah, doncs vist així, el llibret d’instruccions ja no sembla tant fútil, oi?

A més l’ADN té una qualitat única: és autoreplicable. Això vol dir que té la capacitat de desdoblar-se per tal de mantenir la informació intacta (bé, exceptuant els casos en els que hi ha algun error de replicació -una mutació- que permeti l’evolució de l’espècie), i és precisament això el que permet la continuïtat de la vida. De fet al 1976, el zoòleg Richard Dawkins va publicar la teoria del Gen egoista segons la qual els gens (que composen l’ADN) fan servir als éssers vius per tal de replicar-se a si mateixos. De fet defensa que l’evolució no es dóna en les espècies sinó en el genoma. Això ens deixa un paper ben galdós als éssers vius, el de mera comparsa o fins i tot hoste d’un paràsit del qual no ens en podríem deslliurar. En què es basava Dawkins per a fer aquesta afirmació? Bàsicament en la descoberta de certs gens “saltarins” (transposons), l’activitat dels quals seria més perjudicial per als organismes que no pas beneficiosa. I com és que perduren en el temps si resulten ser perjudicials? Doncs perquè tenen la capacitat de reproduir-se més ràpidament que la resta del genoma. Alguns científics consideren aquests gens com a gens paràsits, però la realitat és que a mesura que els anem estudiant sembla que aquests transposons realment juguen un paper important en algunes funcions essencials de les cèl·lules, per la qual cosa hauríem de posar en quarantena aquesta teoria.

I ja que hem obert la llauna de l’ADN, què me’n dieu dels virus? (em poso en pla monologuista) Els virus pràcticament no realitzen cap de les funcions que considerem com a imprescindibles en un ésser viu: no es nodreixen i no es reprodueixen, i pràcticament no interactuen amb res, exceptuant a les cèl·lules a les quan parasiten. Un virus és bàsicament una càpsida de proteïna que embolcalla una seqüència de material genètic i que no fa mai res, es troba en un estat latent fins al moment en que troba un possible hoste, moment en que s’hi enganxa a la superfície i introdueix el seu material genètic dins la cèl·lula per tal que aquesta, en reproduir-se, es pensi que aquella seqüència forma part del seu propi ADN i així fabriqui més virus. Els virus no semblen tenir cap propòsit, ni tan sòls fan res, però a pesar de tot: són. Estan vius? Jo diria que no, ja que no són capaços de crear entropia negativa per sí mateixos. De fet no són capaços de crear res per sí mateixos, tot i que cal valora’ls-hi el fet que siguin capaços “d’obligar” a les cèl·lules a que ho facin per ells.

Per sota dels virus encara hi ha una cosa més cutre i estranya: els prions. Els prions són unes proteïnes que es troben de forma natural en moltes cèl·lules animals, però que quan presenten una malformació es converteixen en un agent infecciós que produeix malalties com la malaltia de Creutzfeld-Jakob, més coneguda com malaltia de les vaques boges. No sabem gaire res dels mecanismes de replicació dels prions, però sí que sabem que no disposen d’ADN (són únicament unes proteïnes, no tenen àcids nucleics), i malgrat això es poden autoreplicar. Molt estrany tot plegat.

En qualsevol cas, entre prions i virus, a mi em fa la sensació que la definició de vida s’allunya del fet de disposar de la capacitat d’autoreplicar-se o de presentar ADN.

És per això que, segons el meu parer (tal i com ja us he repetit unes quantes vegades… sóc molt pesat), l’única qualitat que permet diferenciar un element viu d’un que no ho és, és la capacitat de generar ordre, la famosa entropia negativa, mitjançant la inversió d’energia, ja sigui lumínica, tèrmica o química.

Però si acceptem això la cosa es torna un xic estranya i críptica, perquè si aquesta és la premissa haurem d’acceptar determinades afirmacions per a les que probablement no estiguem preparats…

L’any 1965 el químic James Lovelock va ser inclòs en un estudi que va realitzar la NASA per tal de mirar de determinar si hi havia vida a la superfície de Mart sense haver-hi pogut posar un peu a sobre. Per tal de fer-ho va començar a comparar la Terra amb Mart, i se’n va adonar que les composicions d’ambdues atmosferes eren radicalment diferents. Segons la segona Llei de la Termodinàmica un sistema tancat tendeix a la màxima entropia, això en el cas de la Terra es traduiria en que l’atmosfera hauria d’haver fet reaccionar tot l’oxigen present i hauria d’estar composada per un 98% de CO₂, en canvi, ens trobàvem amb un 78% de nitrogen i un 21% d’oxigen. Això no tindria cap mena de sentit a no ser que hi hagués alguna cosa que provoqués una homeostasis (una situació de condicions inalterables) a la superfície del planeta. Aquesta “cosa” era la biosfera, els éssers vius que poblaven la Terra que eren capaços de generar entropia negativa (ordre) fent una inversió de l’energia que arribava del Sol. Si us hi fixeu, d’acord als criteris termodinàmics que hem exposat abans, es podria considerar que tot el planeta Terra està viu. D’aquí sorgeix la seva Hipòtesi Gaia. Evidentment cal refusar la comparació amb un organisme individual, ja que no coneixem cap organisme capaç d’alimentar-se dels seus propis residus (això és el que fa la Terra, perquè es tracta d’un sistema tancat pel que fa a la matèria). Clar que tampoc caldria descartar que aquesta fos una propietat emergent dels organismes-planeta, així com la vida és al seu torn una propietat emergent d’un conjunt de compostos orgànics.

Però això no és tot, en la mateixa línia de raonament hauríem d’acceptar que la Intel·ligència Artificial és, d’alguna manera, una forma de vida, ja que és capaç de generar ordre a través d’una inversió d’energia (elèctrica en aquest cas). I tu em diràs: clar, però els ordinadors necessiten ser programats, i és cert, però també és cert que fins i tot nosaltres mateixos necessitem ser programats. Amb un codi diferent que anomenem ADN, però programats al cap i a la fi. Fins i tot els virus informàtics són una analogia virtual exacta dels virus biològics del món analògic!

Ja ho sé, arribats a aquest punt es perd la perspectiva de tot plegat i potser també hauríem d’acceptar que, en qualsevol cas, els protons, neutrons i electrons que formen part del teu cos són exactament iguals que els que formen la pantalla sobre la qual estàs llegint aquestes paraules, i per a ells no hi ha cap mena de diferència en formar part d’una cosa viva que d’una cosa inert.

Si algú religiós i creient de l’existència de l’ànima està llegint això ara mateix, voldrà cremar-me a la foguera, i potser amb raó. Però que ningú em malinterpreti, al cap i a la fi jo no m’atreviria a negar l’existència de l’ànima. En aquest cas, tan sòls m’he limitat a deixar-la fora de l’equació d’aquest raonament. Als éssers humans ens agrada sentir-nos especials i únics en l’univers, i ja va ser prou dur descobrir (gràcies a la teoria de l’evolució de Darwin) que no hi havia res que ens situés per sobre de la resta dels éssers vius. Ara també haurem d’acceptar que potser tampoc hi ha res que ens diferenciï de les màquines o fins i tot de la matèria inert?

A mi no em mireu, jo no tinc les respostes. L’únic que puc dir-vos és que la ciència apunta, cada cop més, a que tota la matèria visible de l’univers forma part exactament de la mateixa cosa, sigui viva o no. Potser no hem d’acceptar (encara) que  hem de considerar una pedra com el nostre igual, però no estaria de més que miréssim al nostre voltant i ens en adonéssim, reconfortats, que totes les persones que tens al teu costat, independentment de les seves circumstàncies, tenen exactament el mateix valor, i sobretot, que deixant de banda quina sigui la definició d’allò què és la vida, sempre hi som a temps de gaudir-la.

Sigui com sigui, mentre ens faltin les respostes farem cas a en Baloo i, per si de cas, buscarem allò més vital en les coses que tenim a tocar del palmell de la mà.